Quan arribava el mes novembre, els nostres padrins ja sabien què volia dir: dies per mirar enrere amb respecte, per posar nom als que ja no hi eren i recordar qui som. A casa nostra, la memòria era sagrada, una flama que no es deixava apagar mai perquè és la que ens lliga als que van venir abans i ens van precedir: els de casa, els avantpassats.
El primer de novembre venia amb fred a les orelles i fum al respir. A totes les parròquies s’hi feia missa, amb aquella serietat que tenia més de pregària que d’obligació. Sortint de l’església, la gent tornava a casa per celebrar-ho a la seva manera: la família reunida, la taula plena de castanyes –bullides o torrades– i una ampolla de vi ranci al mig de la taula, aquell vi de missa que els padrins trobaven de primera. 
L’endemà, tot canviava. Les Valls s’omplien d’un silenci dens, fins i tot el vent semblava que parlés en veu baixa per no trencar aquell moment sagrat. A totes les esglésies es deien tres misses per als difunts, de matinada, migdia i vespertina. La del migdia era cantada, es coneixia com la del Rèquiem. Els homes entonaven els Goigs de les ànimes del purgatori, aquells versos antics que semblaven venir de molt lluny i que feien estremir més d’un: “Oh, mortals i viadors que tan oblidats viviu, a les ànimes oiu que cridan ai que dolor...” A la tarda, a les quatre, sonaven les campanes a difunts. La gent s’aplegava a la porta de l’església i començava el Sant Rosari; hi anava tot el poble, lentament, amb les mans glaçades pel fred i el pensament posat allà on reposaven els seus.
Les dones ja havien escombrat de bon matinet el vas dels avantpassats: ras, polit, com calia. Era costum que el Rosari es fes al cementiri, i per això ningú no gosava descuidar la sepultura dels seus. Les cases que ho feien ja podien preparar-se per a les males mirades, tothom ho sabia: cuidar els morts era cuidar el nom de casa.
Els nostres padrins ho deien sense tremolar: “Tan natural és lo néixer com lo morir”. Quan algú traspassava, el mossèn era el primer a saber-ho, i, seguidament, el campaner feia el toc a difunts. Era una melodia trista i exacta: tres tocs, una pausa llarga i  batallada de la Grossa. El poble s'adonava de cop que acabava de traspassar algú dels seus. A partir d’aquell moment, la vetlla i el condol. Es vetllava el difunt a la sala gran, al soler, amb espelmes i silenci, i la casa amiga –la del costat, gairebé sempre– s’encarregava d’ajudar en tot: avisar, cuinar, o si calia, fer-se càrrec de la collita o els animals.
L’endemà tocava l’enterrament. N’hi havia de tres categories: missa de primera, amb tots els rectors del país; de segona, amb tres, o de tercera –la més humil–, dita pel vicari. Però, fos com fos, tot el poble hi anava. Acompanyar la família en el dol era tan sagrat com pregar per l’etern repòs de la seva ànima.
Quan arribaven al cementiri, es deia l’últim adeu, i l’enterrador s’encarregava de deixar la terra ben llisa. No pas per frivolitat, sinó perquè hi havia la creença –recollida per Joan Amades al Costumari Català– que la terra escopia els condemnats.
Aquests costums, que avui semblen d’un altre temps, són els que ens han ensenyat a recordar. A mantenir viva la flama de la casa, a entendre que els cementiris no són llocs tristos, sinó espais on s’ajunten la història i el respecte. Quan arriben Tots Sants i els Difunts, la muntanya respira més a poc a poc, com si també ella fes memòria. I nosaltres, els que encara hi som, ens asseiem una estona al costat de la flama per sentir-nos part d’aquest fil antic que no s’hauria de tallar mai, tot recordant-los agraïts, menjant castanyes, panellets i una bona ratassia.
Que per molts anys els puguem recordar!