Diari digital d'Andorra Bondia

Costums lingüístics




De tant en tant coneixem els resultats d’alguna enquesta d’usos lingüístics i ens esparverem davant del retrocés del català. De causes n’hi ha moltes, però avui volia parlar d’aquell costum que tenim els catalanoparlants de canviar de llengua quan ens adrecem a persones que ens són desconegudes. Diria que en general ho fem per amabilitat, més o menys sincera. Ens ho hem sentit tantes vegades, que parlem català per tossuderia, que l’important és comunicar-se i no la llengua amb què ho fem, que som uns maleducats si insistim a no canviar, que ens ho hem acabat creient i, és clar, com si fóssim el gos de Pavlov, abans no se’ns pugui fer cap retret, ja ens passem de mutu propi al castellà, la majoria de les vegades, o a qualsevol altra llengua que ens sembli més cosmopolita que la nostra.

Com a periodista, la primera entrevista que vaig fer per a un mitjà escrit va ser a l’escriptor Enric Larreula. Va ser ell que em va fer veure aquest costum de canviar de llengua des d’una altra perspectiva: sigui o no sigui la nostra intenció, quan canviem de llengua davant d’un desconegut, el que estem fent és marcar una distància, subratllar la diferència.

 “Tu no ets dels meus” és el missatge implícit. Perquè sovint ho fem sense que la persona del davant ni tan sols hagi obert la boca. Si ens sembla una mica més ros i blanquet del que solem trobar en aquestes latituds o si, per contra, té un to de pell més morè, decidim que és estranger i que de ben segur no entendrà el català.

Enric Larreula, tot i ser ell l’entrevistat, em preguntava a mi: per què no parles amb l’estranger la mateixa llengua que parles amb la teva família i els teus amics? Des d’aquell dia vaig decidir que les meves primeres paraules a un desconegut serien sempre en català –si no és un turista que se m’adreça primer en una altra llengua– i que ja canviaria si l’interlocutor m’ho demanava. La incomoditat dels catalans amb l’ús de la nostra llengua, sempre dubtant si ho estem fent bé o si efectivament som uns intransigents com se’ns ha volgut fer creure, acaba derivant en el que Larreula anomena “dolor de llengua”, títol d’un dels seus llibres i motiu d’aquella entrevista.

Dissabte passat parlava amb una noia nascuda al Marroc que ja fa uns anys que viu a Andorra –i perdoneu perquè ja faig com la meva àvia, que dic “una noia” per referir-me a algú de la meva edat–. La K. parla àrab, francès, castellà i prova de parlar el català. Busca les paraules i expressions més adients (“de mica en mica”) i s’autocorregeix quan s’equivoca; em pregunta quan té un dubte i espera que amb la mirada li confirmi que ho ha fet bé. Amb la feina i els fills no li ha quedat gaire temps per assistir amb regularitat al Centre d’autoaprenentatge de llengua catalana, però no descarta tornar-hi. Recordo que fa uns anys vaig tenir una parella lingüística i jo tampoc descarto tornar-hi. Mentrestant, segueixo amb el meu costum i, maleducada o no, parlo a tothom en català.

 

 

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte