Porto una llarga temporada desconcertada per la increïble quantitat de pel·lícules i projectes que darrerament s’estrenen a cinemes o plataformes d'estríming i que són remakes d’històries ja existents. Alguns exemples són Como entrenar a tu dragón (ara en versió acció real, una nova adaptació de Harry Potter en format sèrie i, fins i tot, noves entregues de Jurassic World, Superman i Els quatre fantàstics. No ens podem oblidar tampoc de les adaptacions en acció real que ha fet Disney de gairebé tots els seus clàssics d’animació, ni de les adaptacions espanyoles com Sin instrucciones (adaptació de la pel·lícula mexicana No se aceptan devoluciones) o Un funeral de locos (adaptació de la pel·lícula anglesa Cuatro bodas y un funeral).

La llista continua, i és molt llarga. No només en l’àmbit cinematogràfic, sinó també en el musical. Cada vegada més, cançons icòniques són adaptades per cantants famosos en noves versions que, personalment, crec que perverteixen l’essència de les originals.

Què està passant? On ha quedat l’originalitat i la creativitat? Que ja no sabem crear coses noves?

Molts poden pensar que tornar a portar a la pantalla o als altaveus una història coneguda és una manera d’acostar-la a les noves generacions. Potser sí. Potser un adolescent d’avui no miraria mai Blancaneu de 1937, però sí que aniria al cinema a veure la versió moderna amb actors de carn i ossos. O potser escoltaria una versió electrònica d’una cançó dels anys vuitanta que mai s’hauria posat pel seu compte. Però fins a quin punt aquesta reinterpretació és un homenatge, i fins a quin punt és una explotació comercial?

L’art, en qualsevol de les seves formes, hauria de ser una expressió d’idees, emocions i mirades noves. Quan es converteix només en una fórmula per fer caixa, alguna cosa es trenca. I és precisament això el que m’inquieta: la sensació que moltes obres estan reciclades i que es creen més pensant en el rèdit econòmic que en l’impacte cultural o artístic.

Entenc que fer una pel·lícula des de zero és arriscat. Que apostar per un guió original, per una història desconeguda, pot significar un fracàs a taquilla. Però també pot ser un èxit inesperat. Recordem casos com el de Paràsits, la pel·lícula coreana de guió totalment original que va captivar el món sencer. O sèries com Stranger Things, que sense ser un remake, beu de moltes referències però les transforma en una cosa nova i autèntica. Això també es podria aplicar a la música: quants artistes han triomfat creant un so propi en lloc de versionar èxits passats?

És clar que tot està influenciat per alguna cosa. No existeix la creació pura i totalment deslligada del passat o del que coneixem. Però hi ha una gran diferència entre inspirar-se i copiar. Entre retre homenatge i refregir una idea fins a l’esgotament. Quan veus que una mateixa història ha estat portada a la pantalla diverses vegades en pocs anys, no pots evitar preguntar-te: de debò no hi ha res més per explicar?

Hi ha també una responsabilitat compartida. Nosaltres, el públic, tenim molt poder. Si només consumim allò que ja coneixem, estem reforçant la idea que l’originalitat no ven. I és trist, perquè sí que hi ha propostes noves, arriscades i brillants... però moltes passen desapercebudes entre tant de soroll comercial. Si no els donem espai, acabaran desapareixent.

De vegades em pregunto si d’aquí a vint anys també veurem remakes de les sèries actuals, de les cançons d’avui, dels llibres que ara ens semblen innovadors... I si serà perquè realment valien la pena o simplement perquè no s’haurà creat res millor entremig.

Potser exagero. Potser és només una moda passatgera i d’aquí a poc tornarem a veure una onada de creativitat desbordant. Tant de bo. Però, de moment, continuaré decebuda cada cop que, buscant alguna cosa nova per descobrir, em trobi amb la mateixa història de sempre embolicada amb un llaç diferent.