Crèdits, reclamacions i al·lucinacions

El meu company de trajecte en aquesta segona meitat de la vida té una filosofia molt de tocar de peus a terra, segons la qual si demanes un crèdit a un banc és perquè no tens els diners per fer front al que val el que vols comprar, almenys tots de cop. Per això, segons aquesta filosofia, que et demanin d’entrada una part del que has de pagar ja té la seva gràcia, perquè si sol·licites els diners és perquè no els tens. Però bé, posant per cas que sol·licites un crèdit a un banc per adquirir una cosa necessària, com per exemple un cotxe perquè acabes de treballar a partir de l’hora que els autobusos ja no funcionen, i dones al banc el 20%, que és la part del crèdit que et demanen i proposes fer el pagament de la resta en tres anys, amb unes quotes perfectament assumibles, i que la resposta del banc sigui que no et donen el crèdit perquè no tens altres productes contractats amb l’entitat en qüestió, quan compleixes amb els requisits inicials, és per llogar-hi cadires, per no dir per sortir corrents, per no dir si lo sé no vengo. I si quan envies una reclamació, perquè una s’enfada poc, però quan ho fa... demanant una explicació i diuen que en 30 dies la resoldran, i al cap de 20 et truca la sotsdirectora de l’oficina per dir-te que tenen pendent donar resposta a una petició de crèdit teva, al·lucines. I quan dius que ja te la van donar i et van dir que no i que t’has hagut de buscar la vida perquè, que sapiguem, l’horari dels busos encara no l’han canviat. I ella insisteix que hi ha hagut un malentès i que on vaig dir blanc, ara dic negre llavors, només llavors, et saps formant part de la humanitat que per tirar endavant ha de fer mans i mànigues i desfogar-se amb les reclamacions.