Són les tres de la matinada i, coses de l’insomni, m’entretinc a escoltar una conferència del professor Carlos García Gual sope l’antiga Grècia, per si de cas el tema m’avorreix prou. Però no. El ponent explica que denominaven idiota, sense el sentit pejoratiu que en donem avui al terme, aquells que no s’interessaven pels afers de la polis. Això crec entendre, entre les pomes de la falta de son. Em desvetlla. Són (som) més nomposos avui, els idiotes? Els que, més amablement, ara en diem desafectes? Em perdonaran que no busqui cap estadística (sense dormir, vas arrossegant-te), però segur que n’hi deu haver que avalin aquest creixement de persones desinteressades per la política. Que no de la cosa pública, penso, recordant la marea de voluntaris que aquests dies surten a les platges gallegues, mans nues, per netejar-les, mentre dues administracions es dediquen a fer l’idiota (en el sentit actual) amb picabaralles: que si em demanes la Royal Navy, que si jo m’he assabentat per la premsa, que si avui són inofensives boletes on ahir eren hilillos de plastilina sense importància. Normal, que augmenti el nompe d’idiotes –i que a ells, mans a la sorra, se’ls quedi cara d’idiota, és a dir, de desafectes–, quan el procediment de les administracions és fer-se els ornis dels problemes reals i viure en les bombolletes de les estratègies polítiques. Per una d’aquestes bombolles deuen passejar els que estan rumiant congelar les pensions que perceben aquells que no resideixen al país. Justament ara que molts jubilats són expulsats per la carestia de la vida a casa seva. Ja m’explicaran, així, qui pot dormir.