Créixer en qualitat

En un article publicat al Diari d’Andorra el proppassat 3 d’abril, l’excap de Govern, Sr. Òscar Ribas, aportava en el seu exposat arran de la situació actual una sèrie de dades de diverses publicacions amb relació al creixement demogràfic i la sostenibilitat del país. Aquesta referència òbviament no es pot interpretar de manera excloent, ans al contrari, si hom ha seguit la trajectòria del senyor Ribas, des de fa dècades que manté la mateixa posició i sempre des de la recerca de la sostenibilitat del país a llarg termini.
En una entrevista relacionada amb el 25è aniversari de la Constitució (El Temps, 12 de març del 2018) en la qual parla de diversos aspectes, en destacava també de manera molt clara que s’hauria de ser capaç de posar límit al creixement que pot suportar Andorra i que considera una assignatura pendent. Ho explicita des del vessant de la sostenibilitat, qualitat de vida i els costos mediambientals, ja que no podríem generar tants recursos per abastir les necessitats d’una gran població.
En aquest sentit em permeto transcriure literalment un extret de l’entrevista, ja que qualsevol intent de resum podria desvirtuar el missatge: “És un problema greu. No som un gran Estat i som extremadament febles davant de qualsevol petita crisi.” I posa un exemple: “Quan jo era cap de Govern es rumorejava que un dels grans supermercats acomiadaria un centenar de persones. Doncs jo no podia dormir. Per a mi era cent drames. Perquè, si arriba a succeir, no tenia mecanismes per ajudar-los. La gent ha de ser conscient que, encara que siguem un país, som molt petits.”
La pandèmia de la Covid-19 no representa una petita fluctuació, ni una petita crisi, sinó que estem davant d’una crisi brutal de conseqüències encara per quantificar. Els rostres dels ministres més visibles denoten la falta de son per la pressió i desgast del treball malgrat la gran labor de transmetre serenor a la població. És evident que aquesta inesperada situació és una prova que posa en valor els esforços i compromisos del sector públic i social i que requereix unitat.
No obstant això, aquesta unió no exclou que quan la tempesta comenci a esbandir-se amb tots els danys del temporal caldrà reflexionar, estudiar i extreure moltes conclusions per afrontar el present i el futur. I per tant, necessàriament també hi haurà d’haver crítica –excloem la barroera, l’anònima i la destructiva– per tal que s’evidenciïn els models econòmics, la gestió i les prioritats que haurà d’afrontar l’Estat.
Aquesta crisi serà l’indicador dels límits suportables que podem afrontar en un escenari normal o d’adversitat. I també esdevindrà el moment de contrastar i exposar els models que des de la política es presentin, tasca que no serà pas fàcil perquè ara requerirà gestió en el més estricte sentit de la paraula.
En aquest escenari comparteixo que també s’hauria d’incloure els aspectes poblacionals. Considero que posar límit al creixement quantitatiu no seria un acte restrictiu, sinó una manera de buscar un altre creixement: el qualitatiu. Penso que cal prioritzar ara més que mai la cohesió social dels que residim al país, la sostenibilitat i la igualtat, que eviti l’eixamplament de dues Andorres. Per això caldrà cercar l’equilibri entre els recursos econòmics de què es pugui disposar i dels serveis essencials que es necessitaran més que mai, com la sanitat. I per la mateixa raó espero que des de les diferents projeccions polítiques tinguin un nexe comú en la visió de generacions i no d’eleccions. Així mateix desitjo que no defugim ni deixem de banda la cultura –malgrat que ara és prioritari cobrir les necessitats bàsiques–, ja que ens quedaríem sense ànima.
Aquesta crisi representarà un abans i un després però és una oportunitat on la població en general està demostrant un altíssim grau d’esforç, implicació i sacrifici. Però això restarà valor i credibilitat si qui ha de fomentar l’exemplaritat no està a l’altura. Ara comprovem la fragilitat del país i s’evidencien les nostres limitacions. I d’ara endavant no serà una opció, sinó una obligació, erradicar els deliris de grandesa que no són pas els valors que han permès la supervivència d’aquest país.