Cremen les Gavarres mentre escric aquesta columneta. Gaudint del primer dia de vacances –o almenys intentant-ho– el fum negre es filtra per la pantalla i s’instal·la, sense convit, en el meu repòs. M’arriben al mòbil les imatges de les flames que devoren el paisatge, les mateixes que avancen implacables cap al nord, consumint hectàrees a l’Empordà amb una voracitat que fa esgarrifar. No és només el foc que crema el bosc, és la sensació que enguany l’estiu ens vol posar a prova.
Dante situa els violents en un dels cercles més ardents del seu Infern. El setè cercle, aquella plana de sorra calenta on la pluja de foc cau incessant sobre els condemnats, obligats a córrer eternament sota una tempesta de flames. De vegades, quan miro les imatges de les muntanyes carbonitzades, em pregunto si no som nosaltres, avui, els que habitem aquest setè cercle, condemnats a veure com la nostra llar esdevé, per la nostra pròpia inèrcia, un paisatge de cendres i desolació. El poeta italià sabia que l’infern no era només el foc, sinó l’oblit de la mateixa ànima.
I és aquí on el foc de les Gavarres s’entrellaça amb un altre foc, més fred però igualment devastador, que crema a casa nostra. Aquí no combustionen fullaraques, sinó les persones. Una llar ara és el foc que no escalfa, la situació que fa que els joves sentin que el futur està a punt d’esfondrar-se. Entre les runes humanes de tanta especulació, emergeixen les primeres espurnes de la violència juvenil, un desajust social que ens hauria d’encendre totes les alarmes, encara que sovint preferim tapar-ho.
Ens hem convertit en els turistes de la nostra pròpia realitat. Observem com, mentre el paisatge natural s’esborra, el pacte social també es va desdibuixant sota l’ànsia de tresors buits.
Plorem davant les flames que veiem a la llunyania, i plorarem pel foc que crema oportunitats, desorienta els nostres fills i ens devora la pell cada vegada més fina.
Si Dante tornés a fer el seu viatge, potser no hauria de baixar fins al centre de la terra per trobar el cercle dels desorientats; potser li bastaria fer una passejada per les nostres valls a mitja tarda. Veuria que tenim l'infern ben a prop, configurat no per dimonis amb forques, sinó per la nostra incapacitat d'entendre que una societat no se sosté amb grans projectes faraònics. Les flames que cremen el bosc són un mirall, un avís cruel que el temps se’ns acaba. I mentre la cendra cau sobre el teclat, em pregunto si encara som a temps d'aturar les flames. De moment ens entrenarem amb les calorades d’aquest estiu.
