Fa pocs dies ajudava un bon amic a fer neteja i posar ordre. Ja saben: llençar andròmines inservibles, idees caducades, escombrar a fons del sostre a terra, obrir portes i finestres perquè corri l’aire i entri la claror que il·lumina els racons. Si vols fer hort, sol dir, abans crema restolls. És una boníssima definició també de la feina del periodista. Arromangar-se i començar a treure merda oculta –em perdonaran, no hi ha millor paraula– perquè es pugui construir en favor del bé comú.
Especifiquem i aclarim perquè hi ha qui es porta sovint a confusió. Gent amb una suposada formació com per tenir clar que la premsa és un dels pilars bàsics de la democràcia i que la feina del periodista no és riure-li les gràcies al poder.
Li ho especifiquem a certa directora de centre universitari que utilitza el càrrec institucional per atacar públicament periodistes (hi tindria res a puntualitzar aquí el Rectorat?) i, de pas, fer de llepabotes de l’estament polític d’una manera ignominiosa. La funció de la premsa és posar en solfa allò que no va bé, no glossar el paisatge.
Potser és que ella mateixa no ha sabut pair el qüestionament públic que li va adreçar un sector del seu alumnat i que el mitjà que tan àrduament ataca va recollir. El centre, que forma part d’una magnífica i prestigiosa universitat, pateix certes carències. Res impossible de resoldre. A reclamar millores a les administracions, a les quals tracta amb actitud servil, hauria de dedicar el seu temps, en comptes d’imaginar-se conxorxes i bajanades diverses. Les mateixes administracions es mostraven proclius a millorar les aportacions econòmiques per posar el centre a l’alçada que mereix. Sempre que la direcció del centre els ho hagués demanat, puntualitzaven.
No sé si és el moment més oportú per recordar allò de zapatero, a tus zapatos.
