Mentre el Pirineu es prepara per cremar (l’Alt Pirineu o el Pirineu alt i baix o el de mitja talla?, perdona Amadeu, ja saps que els meus límits geogràfics estan tan desdibuixats com els morals per a alguns actors de la cosa pública), els ànims de bona part dels ciutadans, si més no d’aquells que encara no s’ocupen només de conrear el seu jardí, també estan inflamats. No només per la calorada que s’avança i s’anuncia dura (tu ets més de calor o de fred? doncs, miri, de temperatura còmoda, si es pot demanar), sinó per les flamarades d’indignació que els envaeixen cada cop que gosen veure un telenotícies, obrir un diari, digital o de paper: aquí tots dos formats són altament combustibles. “No ens facin triar entre corruptes cutres i prèmium”, etziba Rufián, i pots ser indepe, antiindepe o passoindepe, però el de Santa Coloma, clavar-la, la clava. Com fa sovint. El mític “i tu més” hauria d’anar a parar de patac a la foguera. Amb els seus protagonistes (reivindiquem una Inquisició que condemni els corruptes a les flames, tot i que hipotètiques, no siguem bèsties). Són els votants d’esquerres, acostuma a acceptar-se, els que porten pitjor la corrupció d’alta temperatura. Esperem que no, que les bases a dreta i esquerra, i de centre i de centredreta i de centreesquerra i els anarcos i els abstencionistes i fins i tot les ànimes de càntir que s’autodesignen apolítics, s’uneixin per reduir a cendres tot el que mostri la més lleu espurna de corrupció. També d’amiguisme i d’endollisme (sigui dit amb un grau d’enveja sota zero: el revers de ser endollat sol ser tenir unes amples tragaderas). Així que tots ells al foc de l’infern i nosaltres, al de Sant Joan.
