Si no en teníem prou en comprar entrades per concerts amb anys d’antelació o reservar hotels d’un estiu per l’altre, ara ja hem de votar les opcions de menú per als sopars prenadalencs.
Novembre és el mes de les propostes i el nostre WhatsApp s’omple de missatges amb les diferents propostes. Tots els comensals tenim una certa edat, som antics però els plats a escollir són tots moderns i necessitarien una traducció pel Google Translate, tret que l’idioma encara no existeixi. En l’àpat d’antics alumnes, s’ha de triar el segon entre uns saquets de gambot, escuma d’allioli i rovell curat o unes crestes xineses de cua de bou amb reducció de yakissoba i maionesa de guacamole.
Amb el llarg enunciat podem deduir que el contingut serà més aviat escàs i que, per sort, l’endemà obren aviat els llocs per un bon esmorzar de forquilla on apareixen plats reconeixibles com l’orella, el morro, l’ou ferrat, el ventre o les tripes. Però els tàrtars, els tatakis i els cebiches guanyen per golejada a la cuina de la memòria. Proust va menjar una magdalena casolana i va escriure que el sabor i l’olor “perduren i suporten l’enorme edifici del record”. Darrere d’una desconstrucció, d’una esferificació o d’una cuina a baixa temperatura hi ha més retòrica que afecte i res ens transporta a una mare o a una padrina.
Però no ens en queda una altra que triar menús prenadalencs des de la ruleta russa del dit i des de la desconfiança: per què si sovint no ens podem fiar d’una croqueta o d’uns canelons que no siguin els del Ramon del Principal, com ens podrem fiar d’unes crestes xineses?
