Entre els molts, enormes i gravíssims vicis que té un sistema de partits de base suposadament ideològica com el nostre, un dels més difícils d’extirpar és aquesta mania d’entendre la militància, o la simple simpatia per unes sigles, com un pack que ho incorpora tot: segons aquesta visió maniquea de les coses, la dreta és proisraeliana, antiavortista i amb una incontenible afició a la tisora; per la mateixa regla de tres, l’esquerra té la mà foradada, es posa a la que pot una kufiya palestina o una samarreta del Che i tindrà en el papa un dels seus tòtems el dia que admeti el matrimoni homosexual. Que arribarà. Tot això ve a compte de les càmeres. De les càmeres del parc Central. Estava escrit -perquè va en el pack- que a les nostres esquerres (?) els faltaria temps per llançar-se contra aquesta estupenda ocurrència del Comú que un, en la triple condició de pare, marit i, és clar, ciutadà, no pot més que aplaudir. De fet, tan de bo això sigui només un començament: podrien continuar per la plaça del Poble, que a determinades hores de la nit fa mitja basarda i mai no hi ha ni una trista patrulla. No s’entén tampoc que a les nostres esquerres els alterin tant les càmeres del parc Central i mai no hagin dit ni piu per les que hi ha a la plaça del Consell –n’hi ha, ¿oi?– o a l’ascensor que baixa a Lídia Armengol. Hi ha un no sé què de desmesurat i de malaltís, pel que té de creure’s el centre de l’univers, a pensar que el funcionari que controla la càmera no té res més a fer que espiar els nostres anodins moviments. Les teories de la conspiració, en fi, el big brother i tota la pesca estan bé per al Sabiens. A la vida real, tenen més a veure amb la hipertròfia del jo. No pateixis, que ningú no t’espia. A ningú no li importa un rave el que fas. De veritat.
