Creure-hi!

Voldria, amb aquestes paraules, expressar la meva admiració per aquesta generació de joves atletes femenines que estan donant un caràcter competitiu renovat.
Aquestes últimes setmanes he tingut la sort de poder presenciar partits d’esports col·lectius femenins. Sempre he pensat que les dones saben treure profit de la tàctica de l’estratègia i sobretot del treball en equip. És per aquest motiu que avui en dia, els esports femenins estan adquirint una mica més de reconeixement per part de la gent en general.
Les noies de la selecció de futbol sub-19 van vèncer la selecció de Moldàvia. El resultat va ser d’un a zero, un resultat molt ajustat però molt merescut. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit, l’eufòria generalitzada es va desfermar. Els familiars de les noies s’abraçaven i ploraven d’alegria. Les noies i tot l’equip tècnic formava una gran rotllana simbolitzant d’aquesta manera la joia i la satisfacció per la victòria.
En un costat de la rotllana, l’entrenadora, la Montse, es tapava la cara com volent amagar les seves llàgrimes d’alegria, de satisfacció o potser d’alliberament. Ella, com tants altres entrenadors, gràcies a la seva perseverança, a la seva passió i sobretot a la humilitat, fan que  l’esport femení avanci pel bon camí.
Per un altre costat, vaig tenir la sort de poder presenciar també el partit de rugbi de les noies del VPC. Era un partit contra un adversari molt superior, com és l’equip de l’FC Barcelona. Les andorranes arribaven a l’enfrontament amb un nombre elevat de jugadores titulars lesionades. L’equip estava format per noies molt joves, encara amb poca experiència per afrontar aquest tipus de partit.
Malgrat haver encaixat molts punts, les noies van fer un partit molt digne i molt lluitat. En tots els contactes van ser molt valentes. Van demostrar que el rugbi andorrà té el futur assegurat.
En el seu cas, quan l’àrbitre va xiular el final del partit, totes les noies van mostrar la seva tristesa. Es feia molt difícil poder consolar-les. El seu desconsol era degut sobretot a la impotència per no haver pogut oferir al públic un assaig. Al final, noies i equip tècnic, es van fondre en una gran pinya, deixant enrere la tristesa per canviar-la per l’alegria pel moment viscut entre tots.
Aquestes dos situacions, malgrat ser antagonistes demostren que l’esport femení a Andorra pot donar moltes alegries en un futur proper.
Cal creure-hi, ja que elles sí que hi creuen!!!