En un article publicat recentment, una consellera general de la majoria respon a un vídeo del PS i m’atribueix haver negat els problemes de sostenibilitat de les pensions i desacreditat la CASS i els estudis actuarials.
Però al vídeo vaig dir exactament el contrari. Vaig preguntar si el fet que les projeccions no s’hagin complert fins ara significa que no existeix cap problema. I la resposta va ser clara: no. També vaig defensar que cal reformar el sistema públic, fer-lo sostenible i garantir pensions dignes.
Qüestionar les hipòtesis d’un estudi no és desacreditar la institució que l’ha encarregat. I discrepar de les mesures que alguns hi volen vincular tampoc és negar la necessitat d’una reforma. Una cosa són les dades; una altra, les projeccions construïdes a partir d’hipòtesis; i una tercera, les decisions polítiques que es prenen a partir d’aquestes projeccions.
Els estudis actuarials són imprescindibles perquè permeten anticipar riscos. Però no descriuen el futur: projecten escenaris condicionats per hipòtesis sobre l’ocupació, salaris, creixement, immigració, esperança de vida o rendibilitat del Fons de Reserva.
L’estudi actuarial del 2023 situava l’entrada en dèficit de la branca de jubilació el 2026 i l’esgotament del Fons el 2041. L’anterior el situava el 2039. Només l’actualització de les dades i de les hipòtesis va desplaçar dos anys aquesta previsió. Les estimacions anteriors també han tendit a infraestimar les cotitzacions i a sobreestimar la despesa final.
La tendència de fons existeix: la maduració del sistema i l’envelliment de la població incrementaran la despesa i ens obliguen a actuar. Però una projecció condicionada no és una sentència inevitable. Confondre una projecció amb una profecia és tan poc rigorós com ignorar-la.
La realitat actual també existeix. La branca de jubilació va tancar el 2025 amb un superàvit d’uns 27,5 milions d’euros, encara que aquest excedent es vagi reduint. El dèficit actual de la CASS correspon a la branca general, principalment per l’augment de la despesa sanitària i de les altres prestacions. Són dos reptes diferents, amb causes diferents, que requereixen respostes diferents.
Aquesta anàlisi no és només la posició del PS. El catedràtic d’Hisenda Pública Ignacio Zubiri, que ens assessora i va comparèixer davant la mateixa comissió especial del Consell General, ha advertit que els estudis han tendit a infraestimar les cotitzacions i sobreestimar el cost de les pensions. Reconeix un deteriorament futur, però també que avui ningú no en coneix la magnitud.
Andorra disposa d’un dels fons millor dotats d’Europa en relació amb els seus compromisos i destina a pensions una proporció del PIB inferior a la mitjana europea. Però el sistema té una feblesa evident: les pensions representen, de mitjana, només el 41,5% del darrer salari. La reforma ha de garantir sostenibilitat, però també suficiència i equitat. Per això tampoc acceptem que les projeccions més desfavorables serveixin per presentar una capitalització obligatòria com una solució inevitable. Sigui de gestió pública o privada, continua sent un model que obliga els treballadors a reservar una part addicional del salari i trasllada una part del risc a cada persona, sense assegurar una pensió suficient. I si, malgrat haver cotitzat i capitalitzat, els ingressos de jubilació no permeten viure dignament, l’Estat haurà d’intervenir igualment. El cost públic no desapareix; simplement es desplaça. Correm el risc de reduir la renda disponible durant la vida laboral per acabar substituint un dret suficient de jubilació per una prestació assistencial.
El PS defensa una reforma prudent i progressiva: incrementar cotitzacions, estudiar una aportació estable a través dels impostos, utilitzar responsablement els recursos del Fons i mantenir la responsabilitat última de l’Estat. Reformar el sistema, sí. Trencar el model públic, no.
Finalment, que jo “no superi els 30 anys” no resta credibilitat als meus arguments. Si les generacions joves serem les més afectades, no se’ns hauria d’invocar només per justificar reformes ja decidides. També se’ns hauria d’escoltar quan preguntem qui assumirà els esforços i quina pensió rebrem a canvi.
Creure’s la realitat és mirar-la sencera: la d’avui i la de demà; la de les dades i la de les projeccions; la dels riscos i la de la dignitat de les pensions. Governar no és triar només la realitat que confirma el nostre relat, sinó assumir-la tota. Només així podrem construir una reforma justa i duradora.