–Vull morir.

–Senyoreta Deneuve, em temo que això és impossible. Tenim un contracte. I va en contra de la filosofia i la política de la nostra empresa.

–No vull estar aquí. Pagaré el que sigui. Tinc diners.

–No és una qüestió de diners.

–Això no és el que jo pensava, ¿sap?

–¿El que vostè pensava? Està curada, senyoreta Deneuve! ¿No és el que s’esperava? ¿L’únic que vostè esperava? ¿I què em diu del que li va costar a la seva família la seva suspensió criogènica? Enviar-la fins aquí! ¿N’és conscient? ¿Vol engegar tot això a rodar, senyoreta Deneuve? ¿De veritat pensava que això era tan senzill? Vostè volia allargar la seva existència. Estava malalta i era molt jove. Tenia diners. Sí, ¿per què no? De nou sana, bella i vivint en el futur... Temptador. Però ara és massa tard, senyoreta Deneuve. Vostè és una maquinària immortal de laboratori que sempre tindrà un deute amb aquesta “casa”.

Dos mesos abans...

M’he despertat en un dia plujós. Un dia molt semblant al que vaig morir, ara fa 172 anys. Sóc l’Agnès Deneuve. Agnès... Cent setanta-dos... Estic tremolant de por. Diuen que estic en bones mans. Aquí m’ajuden en aquest període d’adaptació i integració al nou espai i al temps; i sobretot, al fet increïble que he ressuscitat, i que de la meva vida primigènia només conservo el cap. (Intento assumir la resta perquè ningú ressuscita amb un llibre d’instruccions sota el braç. Ups! Em sembla que no el vaig comprar.) Al laboratori d’Alcor, he conegut un altre ressuscitat que m’agrada. Parlem molt. L’estic ensenyant a somriure. Ell encara no en sap.

–¿Què recordes del dia que vas morir? –em pregunta.

–Doncs que era un dia massa preciós per deixar de trepitjar tolls.

–¿T’agrada la pluja?

-Molt.

–¿I el cos que t’han donat?

–Pss, no està malament. M’han dit que s’ha fet segons les fotos que es conservaven de mi. ¿I tu?

–¿La veritat? Em sento buit. Jo només porto el cervell d’origen, tota la resta és mecànic. Ja t’ho pots imaginar.

–¿Te’n penedeixes?

–Sí. ¿I tu?

–També. És una vida de merda. I tan asèptica... Quasi era millor quan estava malalta però em sentia viva al cent per cent. Ara em sento morta estant cent per cent sana. Quina paradoxa, ¿oi?

–¿Tens desitjos?

–Alguns.

–¿Com ara?

–Un petó, una abraçada... No ho sé. ¿Creus que podríem...?

–Tu i jo? No! ...

–Senyoreta Deneuve, vostè deu conèixer l’obra universal El Quixot, ¿oi? “Pocas me quedan por decir –respondió la doncella–, aunque muchas lágrimas sí que llorar, porque los mal colocados deseos no pueden traer consigo sino otros descuentos que los semejantes.”