Em planto davant del mirall. Guàrdia. Jab step. Power punch. “No miris el terra. Sempre has de mirar el teu adversari.” L’adversària em clava els ulls espantats. No intimida gaire. No és tan forta com es creu. No fa l’efecte d’excel·lir en coordinació ni en resistència. La miro fixament. Fa un metre setanta i escaig, pes semipesant. Té pinta d’una dama amb feina d’oficina que ha decidit posar-se els guants de boxa per enfrontar-se a la crisi dels quaranta. La dels quaranta-cinc, per ser exactes. Aquella edat quan, en funció dels ingressos, la gent sorprèn els fills comprant un Lamborghini, o s’aficiona al banjo i tortura els veïns i la família amb exercicis musicals. Ella, a manca de gust refinat, es deu haver pensat que és l’hora de començar a repartir galtades. Li falta pràctica. No sap distribuir el pes. Es fa un embolic amb els desplaçaments dels peus. Si tenim sort, no caldrà ni pegar-li, si es descuida cau sola. Aquesta ens la mengem per esmorzar. Malgrat la gran distància que ens separa, el moviment que he de fer, de lluny, és el de pegar-li a la cara. Ella procura fer el mateix. “Mira el teu adversari. Amb el mirall, el teu adversari ets tu.”

Soc jo. He decidit aprendre a lluitar: amb mi mateixa, també. I sobretot, aprendre a defensar-me: de mi mateixa, també. Quan pego el sac, habitualment no hi veig cap cara d’enemic. El sac, però, no ho té en compte i s’hi resisteix. A la mínima, surt volant i intenta tornar-me els cops. I això que és un sac. No sé ni fer flexions, ni fer abdominals, ni saltar amb corda. A poc a poc, n’aprenc.

Hi ha una infinitat d’activitats humanes basades en el plaer de superar-te a tu mateixa. Tot i així, a l’esport, a diferència de l’art, de la literatura, fins i tot de la ciència, la idea del progrés i de millora té una claredat diàfana, molt satisfactòria. A l’esport, a diferència de l’art, de la literatura, fins i tot de la ciència, la victòria es distingeix molt clarament de la derrota.

Diu l’entrenador que la boxa té molt a veure amb els escacs. Considerant la poca traça que tinc a l’hora de jugar als escacs, és alarmant. M’hi aniré acostumant. Ara per ara, la boxa em sembla una manera molt profitosa de conèixer-me a mi mateixa. T’ensenya a veure el teu costat calculador i el teu costat esbojarrat, el teu costat vulnerable i el teu costat cruel. Et força a apreciar els avantatges de la tècnica i les limitacions de la passió desenfrenada. T’entrena a tenir el cap fred i els moviments precisos.

L’aura que ens hi acompanya és l’ombra de la gent que ens inspira, d’aquells qui han cregut en nosaltres. En broma, ens diem que som superherois. En privat, hi creiem. Tot el que ens proposem és possible. Per molt que podria no materialitzar-se, és assolible. Som forts.