Crispació a flor de pell, serà la Covid?

No sé si d’ençà de la Covid, però darrerament veiem actituds crispades arreu. Sense arribar als nivells de la política del país veí, crec que hem desenvolupat la hipersensibilitat fins a límits potser abans insospitats. Tot ens molesta, tot se’ns fa carregós, els veïns ens molesten, pensen alguns, els companys de feina no ens entenen, diuen uns altres, i els que crèiem els més amics dels amics ens deceben. I la llista pot ser tan i tan llarga com vulgueu. Potser tot rau en el fet que algunes de les seguretats que envoltaven les nostres vides fins fa cosa d’un any han decaigut o potser té a veure que encetem la primavera i es compleix la dita: la primavera la sang altera, però no pas perquè ens estimuli més les hormones i ens faci més enamoradissos, sinó una mica més esquerps. Bromes a part, la situació que hem viscut, vivim i viurem durant –em temo– un temps més aviat llarg que curt, ens pot portar a maleir els ossos dels qui tenim ben a prop nostre. I contra això és difícil lluitar si no hi estem avesats. Ara sí o sí, sembla que les circumstàncies ens han fet caure del cavall i defensem a tort i a dret, aquí i arreu del món, que cal tenir i reforçar els plans de salut mental per donar resposta a situacions mai abans experimentades. Però simultàniament hem de reforçar el sistema educatiu en allò que es refereix a preparar els nostres infants i joves a adquirir unes competències adequades per a la vida, tal com van defensar i aprovar els joves al Consell General. Després, és clar, hi ha el temperament de cadascú, les persones que ens acompanyen i les condicions que ens envolten. El que és segur és que a cops de crispació res no canvia, ans al contrari, es deteriora.