No sé si d’ençà de la Covid, però darrerament veiem actituds crispades arreu. Sense arribar als nivells de la política del país veí, crec que hem desenvolupat la hipersensibilitat fins a límits potser abans insospitats. Tot ens molesta, tot se’ns fa carregós, els veïns ens molesten, pensen alguns, els companys de feina no ens entenen, diuen uns altres, i els que crèiem els més amics dels amics ens deceben. I la llista pot ser tan i tan llarga com vulgueu. Potser tot rau en el fet que algunes de les seguretats que envoltaven les nostres vides fins fa cosa d’un any han decaigut o potser té a veure que encetem la primavera i es compleix la dita: la primavera la sang altera, però no pas perquè ens estimuli més les hormones i ens faci més enamoradissos, sinó una mica més esquerps. Bromes a part, la situació que hem viscut, vivim i viurem durant –em temo– un temps més aviat llarg que curt, ens pot portar a maleir els ossos dels qui tenim ben a prop nostre. I contra això és difícil lluitar si no hi estem avesats. Ara sí o sí, sembla que les circumstàncies ens han fet caure del cavall i defensem a tort i a dret, aquí i arreu del món, que cal tenir i reforçar els plans de salut mental per donar resposta a situacions mai abans experimentades. Però simultàniament hem de reforçar el sistema educatiu en allò que es refereix a preparar els nostres infants i joves a adquirir unes competències adequades per a la vida, tal com van defensar i aprovar els joves al Consell General. Després, és clar, hi ha el temperament de cadascú, les persones que ens acompanyen i les condicions que ens envolten. El que és segur és que a cops de crispació res no canvia, ans al contrari, es deteriora.
