Crítica, crispació i diàleg

La política passa per uns moments en què la crispació s’ha imposat al diàleg. Sempre entenem la critica com una cosa negativa i no té per què ser així. Aquesta paraula també té un sentit positiu. Però hem de ser curosos quan realitzem una crítica sobre determinades decisions polítiques si no som capaços d’acompanyar-la d’idees alternatives a allò que l’altre planteja.
I és que si quan algú ens critica i al seu torn, ens ofereix una solució o una idea diferent de la que hem presentat, podrem estudiar aquesta possibilitat que ens han plantejat però, què podem fer quan algú crítica i no obstant això, no ofereix una alternativa?
Sempre he cregut que pensar que tot el que fa el meu partit està bé em conduiria a un error majúscul, així com pensar que absolutament tot el que fa el contrari, és dolent.
L’ésser humà ha d’aprendre a tenir pensament crític i reflexiu de manera que pugui aconseguir créixer cada dia com a persona. I crec que en massa ocasions, veiem com en política això no existeix.
En política, se sol assumir que un dels atributs més importants del lideratge és la confiança. Com que tots els polítics són humans i cometen errors, aquesta confiança es pot veure minada. I encara que sembli paradoxal, en aquests contextos, l’autocrítica és un sa exercici que permet aprendre dels errors.
No obstant això, en un context caracteritzat per un sentiment de descreença i apatia generalitzada cap als polítics i els partits, barrejat amb recurrents frustracions de les expectatives ciutadanes, sembla que a la tradicional mostra d’autoconfiança i optimisme, de vegades se l’hagués d’equilibrar amb una bona dosi de reflexió autocrítica.
La reflexió autocrítica contribueix a humanitzar els polítics, a tancar la profunda bretxa entre els votants i els dirigents polítics, un objectiu central que hauria de perseguir la comunicació política.
La societat està cada cop més cansada de la tensió política i la gent buscarà més el polític capaç de construir i no de destruir.
Darrere la crispació hi ha, de fet, el conflicte entre l’establishment econòmic i financer i els seus interessos mediàtics i polítics, d’una banda, i els instruments de les classes populars que es rebel·len  i demanden un canvi de les polítiques neoliberals que se’ls van imposar, de l’altra. La pandèmia ha mostrat clarament les conseqüències d’aquelles polítiques neoliberals, que han causat un dany enorme a la població en general i a les classes populars en particular.
En l’hora greu en què està el país necessitem més diàleg entre els diferents grups polítics, tal com va fer el Partit Socialdemòcrata  per tal de signar l’acord per a la negociació d’un acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea. Si treballem plegats dins d’un marc de confiança i de respecte institucional mutu, estic segur que Andorra i la seva ciutadania en sortiran beneficiades.