Criticar per criticar

La vida cultural resisteix i intenta sortir de l’abisme i la incertesa. En menys de deu dies, les arts escèniques han tingut al país una presència majúscula. Això sí, es tornen a programar espectacles de la mateixa fórmula al mateix temps i en dos llocs diferents. Estaria bé que els responsables de les programacions, sent tan comptats i segurament coneguts (espero que ben avinguts) s’esforcessin a repartir més en l’espai temporal les propostes. Volem arribar a tot, però encara no tenim el do de la ubiqüitat.
Deia Txékhov que només hi havia dos tipus d’obres: les que ens agraden i les que no; clar, ell havia escrit La Gavina i podia dir aquestes coses, per a la resta, segurament l’art és més difús. De mostra, un botó, o millor dit, tres. Tot i que ser jutge i part és un perill, intentaré explicar el que he vist aquests dies.
Dijous passat, a la 57a Temporada de Teatre, segon ple del Claror després del de La tercera Onada (#culturasegura). Tocava ara La dona del 600: Tomàs, un jubilat, després de la mort de la seva dona tres anys enrere, decideix reconstruir el cotxe de la difunta esposa, un Seat 600 a mida real, al menjador del seu pis, davant la sorpresa de les seves filles i el record de la mare. La funció comença com una comèdia, gairebé sitcom, escenografia exhaustiva, personatges quotidians, definits i bon humor. A poc a poc vam descobrir la solitud, els retrets i problemes d’aquesta unitat universal que és qualsevol família. Així, ens endinsem en una comèdia que no és tanta comèdia i en un drama molt estirat. Les gairebé dues hores tenen, com tot el que s’estén massa, moments brillants i d’altres que s’estiren sense saber molt bé què volen contar. Potser la mecànica de la posada en escena, amb analepsis poc cuidades i projeccions irregulars, que necessiten moviment escenogràfic, no ajuda a mantenir el ritme. Crec que el bolo que vam veure al Claror no estava tot l’afonat fi que tècnicament requereixen aquestes mecàniques. El quintet d’actors i actrius està bé, però amb l’aire de funcions poc brillants, que et deixen la sensació que tot s’hauria pogut explotar una mica més. La història busca agradar i emocionar amb escenes de sembla que no passa res, que potser s’allarguen en excés, però ens preparen per arribar ben col·locats al dolç final que tota comèdia pretén. He trobat a faltar que es poguessin explotar els moments brillants, i m’han sobrat trames que només aportaven peculiaritats als personatges ficades amb calçador.
Dissabte, al Comunal d’Andorra: Clementina, l’espectacle infantil que amb producció ENA es presentava la temporada passada i que afortunadament segueix rodant. Entre el públic, les famílies s’alegraven de tornar per fi al teatre, de poder gaudir d’activitats amb els petits de la casa, i això bé val l’entrada. Vaig sortir de veure Clementina amb una sensació estranya. Crec que la proposta es queda a mig temps entre aquests espectacles canyers que tenen els nens enganxats al soroll i aquells més poètics i onírics. La història de Clementina és la d’una nena inconformista que no es vol lligar al que la societat espera d’una dona: vestits, pentinats i esperar a casa el seu marit. Potser el missatge queda una mica passat de moda, però mai està de més.
I per acabar, que no només de teatre viu l’home, matí dominical musical de l’Ordino Clàssic, Música per la memòria amb el Quintet de Corda de l’ONCA, gran concert de boleros amb aires porteños i swing, i una bonica petita posada en escena en la qual el Bartolí i la Delia, dos personatges entranyables, afloren el seu amor amb els versos coneguts d’alguns dels boleros.
Està a les nostres mans tenir cura de tot el que es fa a casa, així que ara, seguint la roda, ens toca anar a veure Caixa o faixa, al Centre de Congressos. Ja els explicaré.