Sempre que algú em demana què trobo a faltar en l’àmbit teatral, una de les coses més recurrents que em ve al cap sol ser: la crítica. Quan anem al cinema o al teatre fora del país no tenim cap problema a cercar i rebuscar les crítiques que volten pel món. No volem gastar calés en productes que no tinguin la qualitat que ens mereixem. Fins i tot per buscar la nova sèrie de nesflis fem una petita recerca, no sigui que algú li hagi posat només una estrelleta.
Amb crítica no em refereixo a la típica nota de premsa o a la ressenya de l’agenda que trobem aquí a Andorra. Em refereixo a una crítica amb sentit. Una crítica que ens ajudi, que és el que ha de fer una bona crítica: ajudar i estimular. Es farien creus dels espectacles que he anat a veure perquè la crítica era dolentíssima, a veure si era veritat o simples exageracions. També ajuda que la gent vulgui anar a veure allò que tots els crítics diuen que no ens podem morir sense veure.
Parlo de la crítica amb sentit. De la qual podem aprendre. La que ens diu el que està bé i el perquè o el que no funciona, i el perquè. La crítica que coneix el mitjà, l’obra, el públic i que dona els punts de vista que l’espectador del carrer potser no ha pensat. El crític professional demana informació del director, del muntatge, del guió. Vol saber d’on surt per valorar on s’ha arribat. Coneix la trajectòria del director, n’entén els referents i en sap els punts forts. Si el text és nou, s’informa de l’autor, demana informació a qui el conegui, fa una anàlisi del material que troba (passamà, publicitat, rodes de premsa, entrevistes)  i compara aquell espectacle amb altres de la mateixa índole.
El bon crític valora també el cercle de creació i el públic a qui va dirigit, fins i tot el teatre on es representa: no trobarem el mateix espectacle al Teatre de La Latina que a  La Abadia, a la Sala Beckett que al Teatre del Raval. De la mateixa manera que no es pot valorar un espectacle amb cert pressupost que un altre low-cost, o si hi ha diners públics o no.
La bona crítica cerca sempre els encerts de l’espectacle, ningú vol enfonsar la feina d’altre. La bona crítica vol ser honesta i que els espectacles que valora siguin honestos en la seva pretensió: The Producers, el darrer espectacle musical de l’Àngel Llacer, segur que no té la mateixa pretensió que Pols de diamant, a la Sala Versus.
Quan rebem una mala crítica, una mala piulada, un mal comentari, mai cau bé. Ho reconec, ho porto regu, regu. He rebut crítiques a feines que jo ja sabia que no eren el millor dels meus treballs, he rebut opinions condescendents de gent que pensava que ells el farien molt millor, i he sentit la indiferència, que és molt pitjor que una mala opinió. Treballem amb sentiments i que vingui algú a dir que patatí i patatà no ens agrada. Però és un toc d’atenció, i pot ser que al fons del nostre cap deixi un petit pòsit, l’arrel d’una idea que ens farà reflexionar, potser millorar.
El públic és sobirà, i a vegades, només per la temàtica, per la familiaritat, perquè som així, generosos, aplaudir i posar-nos dempeus no ens costa gaire. I menys aquí, que ens coneixem tots, oi? Ja se sap, no sempre públic i crític van de la mà. 
Estem preparats aquí, a Andorra per rebre una bona mala crítica?