Cada dijous, després de la meva classe de Culture écologique, on estudiem les conseqüències del canvi climàtic com l’esfondrament dels ecosistemes o el desplaçament de poblacions, surto esperitada a submergir-me en el metro durant gairebé una hora. M’endinso al metro Saint-Germain –davant del cafè Bonaparte, on, il·lusa de mi, vaig desembutxacar set euros per una camamilla– i el següent moment en què veig la llum –no m’atreviria a dir el sol– em trobo amb una realitat un pèl diferent. A Porte des Lilas, els edificis hausmannites són tan escassos com els dies assolellats a París, i quan plou semblaria que tot el barri es conjunti amb la grisor del cel. A cinc minuts caminant de la parada, un hotel de cinc estrelles dels anys 60 s’ha reconvertit en centre d’allotjament per a adults precaritzats: sense llar, refugiats i sense papers. Sembla que se’ls defineixi per via negativa, com si els manqués quelcom. Paradoxalment, però, han viscut massa crisis, massa violència, massa moments en què s’han hagut d’adaptar a nous llocs hostils. 
Com haureu pogut llegir en el títol de l’article, he intentat anar practicant com ensenyar a algú que no parla francès, ni llegeix alfabet llatí, aquesta llengua babèlica. A l’inici, els estudiants anaven venint amb comptagotes, relativament encuriosits pels gestos nerviosos i les fitxes d’exercicis xopes per la pluja que dues o tres mocoses duien amb basarda al hall de casa seva. A poc a poc, però, es va anar formant un grup d’estudiants puntuals i recurrents. A poc a poc, professores –sciencespistes de divuit anys com a màxim– i alumnes –nouvinguts d’arreu del món, sobretot de països en guerra d’Àfrica i de l’Orient Mitjà, alguns dels quals podrien ser els nostres pares o avis– anàvem aprenent, cadascú a la seva manera, a conèixer-nos, entendre’ns i sentir-nos còmodes els uns amb els altres.
Molts dels estudiants són electrons lliures, venen a una classe i potser no tornen. Hi ha, però, els que hi són sempre, el nucli dur del grup que el fa tirar endavant. M. Diallo, un home de la tercera edat que, quan va saber que era andorrana, em va parlar en català –va viure un temps a Lleida–, vol aprendre gramàtica i exulta a identificar complements directes i indirectes. L’Omar, un noi de 25 anys que va arribar a França alhora que jo, explica les seves peripècies, millorant de setmana en setmana a base d’esbufecs i mirades d’enuig si considera que la classe avança massa a lentament. A la Fàtima, una dona de mitjana edat, li encanta cuinar i explica, ajudant-se de la intel·ligència col·lectiva del grup per anar trobant les paraules que li manquen, com fer els tiberis tradicionals.
Intento proposar exercicis de tota mena: a vegades n’hi ha que enganxen, però altres cops acabo trigant més explicant com fer l’exercici que no pas practicant. Tot sovint també poso la pota, adonant-me dels meus biaixos i prejudicis. L’Alya em va dir que el seu marit treballava en la restauració i jo, autocomplaent i obtusa, sense pensar-hi, li vaig demanar si era cambrer o cuiner. “N'era el propietari”.
Estic ben lluny de ser una professora de francès com Déu mana, així com de tenir una classe homogènia convencional; però potser aquí recau la gràcia d’aquests encontres. Tant uns com altres podem, per uns instants, mantenir un contacte. No és només qüestió d’aprendre quan cal dir “vous” o “tu”, la conjugació del present de l’indicatiu o la pronunciació correcta de “macarron”, sinó que també és una manera de sortir de les nostres bombolles respectives. Mentre uns tracten de reconduir la seva existència amb més o menys èxit, romanent entre ells a causa de la barrera de la llengua, de la cultura i de l’estatus estigmatitzant, altres es pensen que tothom pot pagar-se camamilles a set euros, que tothom està interessat pel darrer discurs de Dominique de Villepin i que tothom agafa el transport que vulgui per anar on vulgui en el moment que desitgi.
Sovint pensem, quan es tracta de refugiats o de persones que han viscut situacions perilloses de les quals s’han pogut salvar, que ja està; que ja són supervivents i que no cal fer res més. En canvi, és en el procés d’integració real en un nou lloc de vida que resideix la dificultat més gran; en l’acompanyament d’individus heterogenis amb necessitats diferents, però que, intrínsecament, pel fet de ser humans, tenen dret a la dignitat. Com bé va dir Chimamanda Ngozi Adichie, “ningú no és només un refugiat”.