Cròniques quotidianes a l’abast

Les històries quotidianes, cròniques del dia a dia d’algun temps més o menys passat, les trobem escampades pels carrers de les nostres ciutats. Com llibres gegants a l’aire lliure –construïts en diferents materials, formes i colors–, parets, portes, baranes, bancs, papereres i fins i tot contenidors de brossa recullen les empremtes d’aquells que un dia qualsevol van passar per aquell indret. Hi ha una vidriera, just al costat de l’Estadi Nacional. No sé pas quants anys deu fer que no es neteja. El pas del temps hi ha deixat una fina capa de pols suau, que ha inspirat alguns vianants. No sabem si aquella mà que va escriure T’estimo Cesc ja ha canviat avui d’opinió o si, per contra, guarda el mateix sentiment. Ni tampoc si el que deia Andorra m’enamora es veu reflectit encara en aquesta frase. D’altres van preferir comunicar-se a través del dibuix. Diferents il·lustracions guarneixen alguns punts aïllats de la finestra. És una finestra que parla i que es mostra resistent al pas del temps. Per ara, ningú ha gosat netejar-la. Han respectat aquells que un bon dia van voler plasmar davant d’ulls aliens la seva felicitat. D’històries quotidianes a la via pública n’hi ha també de malenconioses, d’altres de rebels. Algunes són pràctiques i d’altres de filosòfiques. Però totes ens diuen alguna cosa d’aquell temps, passat o present, en què van ser escrites. Un recull de les esperances, neguits, frustracions, alegries i valors de cada època. Són la història mateixa explicada pels seus protagonistes a l’abast de tothom. Són la vida.