Crueltat

Aquest Sant Jordi confinat i estrany em porta a Dones valentes, de Txell Feixas Torras, retrats de dones de l’Orient Mitjà que han protagonitzat reportatges de la periodista de TV3 i Catalunya Ràdio i ara prenen de nou protagonisme en aquest volum excel·lent i duríssim. Dones valentes s’ha de dosificar per ser suportable, dos, màxim tres històries que tenen com a escenaris camps de refugiats, els carrers o pobles remots d’Afganistan, l’Iraq o el Líban.

Feixas les retrata amb realisme, sense maternalisme ni condescendència, i això fa encara més dur el dibuix. Mira una part de la població que sovint queda oblidada en les cròniques i ofereix un relat necessari i impactant. 

Minyones immigrants que són esclaves al Líban i acaben tirant-se del balcó, artistes que denuncien el casament amb el violador per salvar l’honor, o mares de fills de sàdics d’Estat Islàmic tancades en camps de refugiats, sense dret a veure el nadó que no saben on és, i enginyeres palestines que inventen un aparell per fer llum i fan la competència a empreses que s’indignen, en són algunes de les protagonistes.

Com tants altres escriptors, Feixas fa aquests dies directes a Instagram i és més present a les xarxes. Fa pocs dies hi parlava d’Ana Alba, la corresponsal d’El Periódico de Catalunya a Jerusalem, morta a causa d’un càncer als 48 anys. Alba deixa molts reportatges sobre la zona i també un documental  titulat Condenadas en Gaza, sobre palestines amb càncer que no poden sortir de la franja per rebre tractament a causa del bloqueig d’Israel.

Precisament, llegeixo a la premsa que el tancament de fronteres impedirà circular lliurement els malalts de càncer d’Andorra cap a Espanya per rebre tractament i hauran de fer una quarantena de 14 dies abans de tornar a casa. La notícia dura només un dia perquè el tema queda solucionat: els malalts seran una excepció de la norma i podran anar a fer quimioteràpia, radioteràpia, visita mèdica.

Durant un dia, però, un col·lectiu, vulnerable –i valent també– ha viscut pensant que la seva vida es complicaria una mica més encara. Es va publicar que els autobusos per a aquests trasllats no funcionarien, però els taxis sí. Poca informació i confusa. Durant llargues hores la logística es complicava, s’afegia una angoixa a persones que ja en tenen prou en les seves circumstàncies actuals. És directament cruel i innecessari. Ni que haguessin estat cinc minuts, no haurien estat necessaris, haurien estat cruels.

Els humans som petits davant la maquinària d’un Estat, davant la burocràcia, la ceguesa d’alguns individus que seuen en despatxos de grans ciutats llunyanes. La llei, el decret, la normativa, haurien de servir a les persones i a les seves necessitats i drets més elementals, no complicar-los la vida de manera innecessària.

La llei, el decret, la normativa, els grans estats demostren un cop més la indiferència per una realitat transfronterera –la d’Andorra, Espanya i França– que existeix des de fa segles i que a vegades necessita una mica de cura i atenció, perquè nova no és precisament.