Cultivar l’èxit, ¿o bé el fracàs?

Podríem divergir sobre allò que significa èxit, ja que és un concepte prou ampli perquè hi càpiguen totes, o quasi, les interpretacions personals.

En allò en què estaríem pràcticament tots d’acord és que tenir èxit inclou assolir un cert grau de satisfacció en els propis objectius. És en aquest sentit que vull emprar la paraula èxit: “Estar relativament satisfet dels propis actes, les pròpies realitzacions i l’assoliment (relatiu) dels objectius personals.”
És evident que vist des de fora, segons l’opinió d’altres, l’èxit propi és força relatiu: allò que a alguns els semblarà quelcom meravellós i evidència d’èxit, a altres els semblarà el fracàs més absolut.
I gairebé a tots nosaltres ens passarà el mateix: opinarem sobre l’èxit o el fracàs d’altres segons els propis criteris i 
opinions (tot sovint tenyits per creences, experiències pròpies o familiars gens edificants, idees polítiques, prejudicis, etc.). 
Sembla doncs bastant clar que la nostra idea sobre l’èxit dels altres no serà gaire, o gens, imparcial.
Si l’opinió dels altres és, i seguirà sent, parcial, inclús interessada, molts cops contradictòria i tot sovint errònia, ¿hauríem de tenir-la en compte? ¿Quina serà doncs la manera segura de qualificar d’èxit o de fracàs quelcom o algú? Únicament pot ser un mateix el que pot qualificar-se com a persona d’èxit o de “fracassat”.
I, si és un mateix el que ha de decidir qualificar se com a persona d’èxit o de “fracassat”, ¿no hauríem de tenir en consideració altres paràmetres que els usats habitualment en la nostra “societat de la informació”?
En aquesta societat en què prima més (si fem cas de tots els magazins de color rosa) “sortir a la tele” i “ocupar plana” que ésser íntegre i estar realment plenament satisfet amb un mateix, ¿podem basar la pròpia satisfacció i felicitat en l’opinió dels altres? 
Ja que si la basem en factors exteriors, ¿podrem satisfer algun cop al cent per cent (100%) el gust o l’opinió del cent per cent (100%) de la societat? 
¿I si, com sembla evident, no podrem assolir mai aquest cent per cent, cal que ens continuem preocupant per això? Si és així estarem cultivant la insatisfacció, i en últim termini cultivant el fracàs (ja que, depenent de l’opinió dels altres, sempre estarem descontents, insatisfets de nosaltres i tindrem un sentiment de fracàs).
¿Quina hauria de ser la nostra línia de conducta de cara a l’èxit? En primer lloc, com hem vist, no dependre de la valoració i opinió d’altres per a la pròpia consideració i qualificació. Això no significa no tenir en compte l’opinió dels altres, sobretot aquelles opinions qualificades i constructives (encara que puguin ser crítiques). En segon lloc, relativitzar molt el que podem considerar èxit o fracàs. 
Si és únicament un mateix el que pot qualificar-se de persona d’èxit o de “fracassat”, ¿cal que siguem tan durs i exigents/intransigents amb nosaltres mateixos? ¿Cal que considerem els “errors” (allò que no surt tan bé com un desitjaria) com un fracàs? ¿O bé pot ser una meravellosa possibilitat d’aprenentatge (si en traiem totes les ensenyances possibles)?
En tercera plaça arriba la necessària visió realista de les nostres possibilitats i facultats reals!
Hem de veure les pròpies opcions amb realisme, sense “fer volar coloms”; fixar-nos objectius clars, precisos i realitzables en un termini fixat en el calendari. 
Alliberats d’aquestes immenses pressions exteriors i interiors, estèrils i feixugues, podrem dedicar tots els nostres esforços i tots els nostres mitjans a cultivar l’èxit!
Si tots els nostres recursos els posem al servei dels nostres objectius focalitzarem tota la nostra energia, el nostre temps i els nostres mitjans a un sol fi.  
No dispersant-nos, sense distraccions exteriors, no malgastant recursos, fixats, enfocats en una sola direcció serem eficients en “els propis actes, les pròpies realitzacions i l’assoliment dels objectius personals”. Estarem cultivant l’èxit!