Disset anys enrere, en aterrar per aquestes valls, servidora va quedar bocabadada pel bé de Déu de propostes culturals ambicioses, de gran format, que se li posaven a l’abast. En nombre menor, però molt més accessibles i assequibles que a Barcelona, posem per cas. Un parell de crisis, una pandèmia i, sobretot, uns quants mandataris i patrocinadors amb el cervell no més gran que el d’una nou després, la cosa va lliscar cap al mainstream primer –no hi havia cicle, fos quin fos el seu tarannà inicial que no hagués d’acollir la seva dosi de Manel et al– i cap a la irrellevància a continuació si no s’hi posa remei a temps.
Han passat coses bones, és clar: si en aquell moment els artistes del país estaven bandejats, van tenint oportunitats d’ocupar un lloc. Això no vol dir que hagin d’estar a tot arreu i tot el temps, si no volen incórrer en el risc de generar una hiperinflació que acabi avorrint i desinteressant el públic. No vol dir tampoc que un programador no tingui dret a imprimir determinada filosofia al seu cartell. Més enllà del conegut quipagamana. I l’ambició d’un artista ha de passar per voler saltar fronteres. Per aconseguir-ho, s’ha de garantir un suport públic que no sigui escarransit, de curta volada o per cobrir l’expedient. No és així, i a la vista està el que ha passat amb la Biennal de Venècia.
D’altra banda, el públic. Democratitzar l’oferta: sí, però sense generar l’efecte contrari. Qui es pot pagar un vol al Metropolitan o una llotja al Liceu no necessita els escenaris del país per escoltar grans veus, posem per cas. En fi. Reflexions.
Sobre linxaments i crucifixions públiques, ja en parlem un altre dia. O no, que tinc l’estómac delicat.