Cultura, del llatí cultura, cultivar o conrear. Aquest és un terme relativament recent i no tots els corrents ideològics del món occidental li han donat la mateixa importància. Durant la Il·lustració es considerava una condició necessària per a la realització de l’individu. En canvi, durant el segle XIX feia referència al perfeccionament de la persona així com al conjunt de conductes i comportaments que es donen en una societat i que són transmesos a través de l’aprenentatge. En l’actualitat es considera que la cultura és adaptativa i acumulativa, que està condicionada pel moment històric i per la regió geogràfica que ocupa un grup de persones i engloba el conjunt dels valors, les normes, les creences, les conductes, l’art, la tecnologia, les tradicions i els béns materials, propis d’una societat. Comprenent això podem concloure que la cultura contribueix a configurar significativament la identitat individual i col·lectiva dels éssers humans.

Quan em poso a pensar en el que és per a mi la cultura del país, em venen diverses idees al cap; el romànic, el Manual Digest, les tradicions populars, la gastronomia de muntanya, la fira del bestiar, els passadors, les trementinaires, els contrabandistes, l’automòbil i la cantarella “els andorrans correu molt!”, la ràdio, la televisió, el cinema, el tabac, els esports de muntanya, els bancs, el shopping, el menjar ràpid, saltar-se semàfors quan encara no s’han posat en verd, aparcar amb els quatre intermitents perquè “és un moment”, anar amb patinet elèctric, el Cirque du Soleil, la Temporada de Música i Dansa, els Colors de Música, la Temporada de Teatre i també la d’òpera, el Saxfest, l’Ull Nu, el Jambo Street Music, Ariza, Balmaseda, els Claret, els Cartes, Férriz, Lozano, Mas, Gómez, Gibert, Regada, Riba, Robles, Salvadó, Sícoris, Viladomat, Villaró, Vilella, i un llarg etcètera, ens agradi, o no, però no tinc més espai.

Aquest exercici de creació de mapa mental de la cultura del meu país m’ha fet adonar de diverses coses. Per un costat, i suposo que la majoria ho compartireu amb mi, tinc més referències contemporànies. Per tant, tot i el caràcter acumulatiu de la nostra cultura, acaba pesant més el present. Per altra banda, la nostra societat ha estat influenciada al llarg dels segles per cultures diferents però durant molt temps ha mantingut una identitat molt forta, suposo que en part a causa de l’aïllament que comportava viure al Pirineu durant segles. Després d’un primer període de modernització i obertura durant el segle XX comencem a rebre noves formes de comportament i tecnologies que transformaran el país ràpidament. Per no parlar del marcat estil nord-americà que comença a adquirir Europa a partir del final de la segona guerra mundial.
El poti-poti és considerable.Personalment, crec que cal redefinir la nostra identitat, començant per recuperar l’estima i l’orgull pel que fem, no per un nacionalisme caspós, sinó perquè hi ha coses que les fem molt bé i perquè ajudarà a millorar la societat.