Cultura i identitat (i IV)

S’acaba l’estiu i en breu torna a començar el curs escolar, el que em va molt bé per enllaçar-ho amb el tema d’aquest quart i últim article sobre cultura i identitat: l’educació. Tot i que aparec definit com a músic, em dedico a ensenyar des dels vint anys i he pogut combinar el meu vessant artístic amb el  pedagògic, el que m’ha portat a considerar l’educació com un dels pilars fonamentals per a la creació i la transmissió de la cultura.
Ara bé, què o qui educa? Podem diferenciar entre l’educació formal, l’educació no formal i l’educació informal. M’explico, l’educació formal és aquella que està estructurada i que es dona des d’institucions dedicades a la formació, com una escola de primària o una universitat, llocs on persones formades en diverses disciplines transmeten a infants, joves o adults uns coneixements. Dic persones formades perquè es dona per suposat que tenen una formació que els capacita per ocupar el càrrec que ocupen, però ja sabem que no sempre es compleixen els requisits... En qualsevol cas, hauríem d’exigir que amb els diners públics es fos més responsable, cal revisar la situació dels nostres centres educatius, també la de les “escoles” dels comuns –ho dic entre cometes perquè la competència d’educació és exclusiva de Govern, una cosa més a revisar– cal que l’educació esdevingui quelcom prou important com per transcendir partidismes i canvis en el Govern, hauria de ser una prioritat d’Estat. Personalment, crec que es necessiten mecanismes més eficients per penalitzar les irregularitats humanes i de gestió, per identificar i potenciar les qualitats dels professionals i enfocar la contractació de professorat des de la meritocràcia en comptes de la burocràcia.
Continuem... l’educació no formal, és tot allò que aprenem a través d’activitats de la vida quotidiana relacionades amb la família, la feina o l’oci; s’acostuma a fer en grup i fora de l’àmbit escolar. Podríem posar com a exemples, aprendre a collir bolets amb la família, aprendre el funcionament de qualsevol feina i aprendre a esquiar. Per aprendre qualsevol d’aquestes coses necessitem els altres, és el que en diuen la universitat de la vida, tot allò que ensenya sense ser l’escola, o com diria Fito “(...) todo lo que sé, me lo enseñó una bruja (...)”. Aquí els que eduquen no tenen per què saber com fer-ho. 
Per últim, tenim l’educació informal, aquella que es dona en altres àmbits de la societat, de forma espontània i contínua, ja sigui amb la família, amb els amics, al carrer, a través dels mitjans de comunicació, etc. Les formes de fer, paraules i paraulotes, la cultura d’una família, d’una ciutat, d’un país, forma part de les persones i les configura de forma pràcticament inconscient, ja que l’aprenentatge de l’educació informal és involuntari. Per això és perillós exposar-se a segons quins continguts i la manca d’exigència i de filtre passa factura sense que en siguem conscients.
Fem de l’educació una eina per cultivar-nos i no per alimentar el cervell i l’ànima de porqueria.