A la llum del solstici, quan tinc moments lliures (pocs, atès que l’intens curs passat no ha finalitzat per als docents i queda feina important a fer), vaig llegint un interessant opuscle que em va prestar l’estimat company Toni Gibert, titulat Prohibido aprender. El professor Andreu Navarra hi efectua un repàs demolidor de les últimes lleis d’educació a Espanya, bo i apuntant conseqüències nefastes que han causat en l’aprenentatge mesures com ara la implantació universal de les competències, sumada a la reducció dràstica de continguts curriculars essencials, posem científics o culturals. Jo, lluny del coneixement i dels coneixements de l’autor de l’assaig, extrapolo a Andorra moltes conclusions a què arriba, revalido creences pròpies i descobreixo solucions possibles. Subscric la majoria de tesis i, tot i que aquí no puc analitzar-les a fons, penso que val la pena mencionar-ne algunes.
Una, la pobresa moral derivada del desprestigi creixent de la professió, sobretot als nivells obligatoris. Una minimització de la transcendència de l’escola associada al retrocés retributiu, a la pressió burocràtica i a una percepció social esbiaixada, que posa en entredit la tasca dels ensenyants mentre es critica l’excés de vacances escolars, per exemple. Una altra, el desconcert que genera la revolució tecnològica i digital, el perjudici, avui majúscul, amb la incursió salvatge de les intel·ligències artificials generatives, de ser addictes a les pantalles i esclaus de la connexió continuada a la xarxa. I encara: el fals mite que el que s’hauria de fer a les aules, deixant en segon terme matèries, habilitats i bones maneres, sense les quals som susceptibles de ser dòcils criatures del paradigma utilitarista, és facilitar al màxim l’adquisició de recursos per a la vida, que podríem qualificar de banals, ja que les polítiques erràtiques dels dirigents de torn fabriquen contextos pedagògics simplistes en entorns on aplicacions plausibles (atenció a la diversitat, valors democràtics o didàctiques motivadores i inclusives) són desvirtuades, sigui per mancança d’inversió, acompanyament i suport, per la verticalitat d’un contradictori autoritarisme intern que anorrea les bases, o perquè es prefereix rebaixar les expectatives a fi que gairebé tothom se’n surti. Això dona més rèdits a jerarques interessats a perpetuar desigualtats, clarament reduïbles si les gestions als despatxos anessin destinades a fomentar aspectes fonamentals de l’accés de l’alumnat a fites superiors, diguem l’esforç individual i col·lectiu mitjançant una exigència acadèmica superior, l’esperit crític basat en principis intel·lectuals que no considerin el benestar una qüestió particular (una empresa privada de cadascú), sinó un repte comunitari, i les aspiracions a saber, a saber fer i a ser persones, que els administradors actuals de l’èxit i el conformisme s’ocupen de mantenir a ratlla, rere la ignorància.
