D’entre els morts o Vertigen, d’Alfred Hitchcock, és una pel·lícula brillant tècnicament i cinematogràficament parlant. Per als que no la coneixeu, us en faré cinc cèntims i us la recomano enormement. Scottie, un detectiu retirat per culpa d'un accident i amb vertigen, és contractat per un vell amic perquè vigili i esbrini què li passa a la seva dona Madeleine, que té un comportament estrany i delirant, com si estigués maleïda per un esperit. 

El guió i els aspectes tècnics de la pel·lícula s’uneixen per crear una atmosfera insòlita, fet molt habitual en Hitchcock. La pel·lícula dona vertigen i inclús por i com a espectador ho vius intensament i realment aconsegueixes posar-te a la pell dels personatges. El deliri i l’aparença fantasmal de la protagonista s’acompanyen per una il·luminació tènue i tètrica, amb filtres de colors que identifiquen molt bé cada personatge i amb plans dotats de simbolisme (el pentinat d’ella, les flors) que no et pots perdre ni badar en cap moment de la pel·lícula.

El somni, el suspens, la psicologia, les malalties mentals hi són presents. El misteri que es respira a la pel·lícula em sembla d’una mestria impressionant. El director utilitza per primer cop l’efecte dolly zoom, on es combina l’avanç i el retrocés de la càmera per crear distorsió on el fons es comprimeix i s’expandeix de manera inquietant, mentre el personatge es manté estable i Hitchcock ho representa amb el vertigen de Scottie.

Una de les altres innovacions va ser incorporar gràfics generats per ordinador amb espirals hipnòtics i colors psicodèlics (el somni de Scottie, una de les escenes que em provoca més paràlisi i és aquest l’efecte que es vol aconseguir) i és que estem parlant del 1958!

Els colors s’utilitzen de manera molt simbòlica i psicològica. Madeleine sempre va amb tons blancs, negres i grisos (sembla d’una altra època, d’entre els morts). En canvi, Judy és l’actualitat, amb colors liles i verds (per fer-nos saber l’engany i les seves emocions, vol dir-nos “soc aquí i molt viva”). Tots els personatges són molt diferents i perfectament identificables gràcies a la música angoixant i romàntica que ens dona molta informació sobre el món interior d'aquests.

Vull destacar una de les altres innovacions que fa Hitchcock, i és revelar a l’espectador, abans que al protagonista, el que està passant amb la o les protagonistes. La reflexió que podem extreure de la pel·lícula aniria molt lligada amb les obsessions del director i com modelava les seves actrius per filmar, i és el mateix que fa Scottie amb Judy, ja que Hitchcock tenia extrema obsessió amb les actrius rosses (Janet Leigh, Kim Novak, Grace Kelly, Tippi Hedren...).

Per acabar comentaré la marca personal que sempre s’inclou en les pel·lícules de Hitchcock: la seva breu intervenció en totes, sigui agafant un autobús o travessant un carrer. Segur que en aquest article la meva mare en podria dir molt més (fidel seguidora de Hitchcock) així que segurament escriuré més sobre el director i el seu art.