D’Ací i d’Allà
La revista D’Ací d’Allà, dirigida pel periodista i escriptor Ignasi Folch i Torres, era considerada a l’època com a moderna, amb profusió de dibuixos i fotogravats. Una publicació refinada i amb estil que tractava continguts intel·lectuals, d’art, literatura i temes d’interès per a la bona societat.
Entre els articles d’aquesta revista mensual, de l’edició del gener del 1919, en trobem un del Comte de Carlet que ens porta de la mà per una Andorra de gran bellesa on la natura era un gran al·licient per rebre la visita d’entusiastes viatgers. L’autor ens conta que els seus paisatges són “riallers i fres-quívols” tot i que de costums arcaics i patriarcals.
Només fa quatre anys que s’ha inaugurat la carretera que va de la Seu a Andorra i l’autor gaudeix d’aquest trajecte que voreja el riu Valira. Aquell any 1919, Sant Julià és el centre comercial i industrial més important de les valls d’Andorra.
El viatge es prossegueix fins a Andorra la Vella, on s’acaba la carretera. Just aquell dia s’havia obert un camí veïnal amb pont-palanca damunt el Valira i així es permetia el pas de carruatges a través dels prats fins a les Caldes. D’Escaldes ens diu que és el poblet més alegre i hospitalari atès que hi estiuegen un bon nombre de persones que prenen banys termals per a la curació de malalties. A més domina uns paisatges encisadors, a més de “sanitosos”, un aire que es respira i que inclou un bon tracte que els banyistes troben en els seus balnearis un xic primitius.
La visita continua per la resta del país, on l’autor només troba dos camins rals, “dolents i pitjors” segons les seves paraules, que es poden agafar a peu o a llom trepitjant rocs, pujant cingleres costes, vorejant avencs o endinsant-se per xaragalls ombrívols. Una descoberta d’una Andorra ben diferent i primitiva però que el deixa bocabadat per bellesa dels seus paisatges.
Aquestes visions idíl·liques i poètiques que l’embolcallen desapareixen davant els usos i costums patriarcals que no són del seu grat. Sembla que impera de manera important el caciquisme. Els andorrans no surten ben parats i l’autor es forma una visió generalitzada un xic injusta. Ens explica que són de caràcter ferreny, reservat, ple de plecs espirituals i desconfiats. L’ensenyament a la població és primitiu i descuidat per les autoritats i pels pares de família.
Sabem que els andorrans porten gorra de pincho i que s’acostuma a cantar sarsuela i els cuplets canallescos de moda a les ciutats espanyoles i franceses. Dels balls no n’aprecia cap de típic, ans al contrari, ens relata que s’usen els més abarraganats i chulescos del dia.
Pensa que els recursos inexplotats impedeixen que les valls andorranes entrin de ple en la civilització però la bellesa encisadora i idíl·lica dels nostres paratges són el record que s’emporta l’autor i que il·lustra amb magnífiques imatges que ens fan sentir enyor d’aquella Andorra.
Versió per a imprimir