Les darreres dades que ens ha facilitat el Govern, pel que fa a les transaccions immobiliàries, mostren que les compres efectuades per residents han crescut prop d’un 25% en nombre. Però aquesta dada, per si sola, és insuficient per entendre què està passant realment al mercat.
La pregunta clau continua sense resposta: quan parlem de residents, de qui parlem exactament? Parlem de persones que vivim i treballem al país, amb arrels i projecte de vida, o bé d’aquests nous residents amb alt poder adquisitiu? Les estadístiques oficials no diferencien els anys de residència, i aquesta és una informació determinant per interpretar correctament l’impacte real de les operacions immobiliàries. Sense aquesta distinció, el concepte de “resident” esdevé massa genèric i pot amagar realitats molt diferents.
Precisament per això, hem entrat una pregunta escrita per saber quin tipus de residents estan comprant habitatge. Si volem conèixer amb rigor el funcionament del mercat i proposar solucions eficaces, cal disposar de totes les dades, i aquesta n’és una de fonamental. Perquè no és el mateix parlar dels residents que estimem Andorra i hi construïm el nostre futur que d’aquells que simplement veuen el país com un refugi fiscal o com un aparador especulatiu. Un aparador que, cal dir-ho clar, ha estat afavorit per les polítiques impulsades per DA en els darrers anys.
Pel que fa als no residents, les xifres són encara més reveladores: les seves compres s’han duplicat en nombre i s’han més que duplicat en valor, passant d’uns 88 milions d’euros a gairebé 192 en només dotze mesos. Si l’impost a la inversió estrangera, que hauria de ser realment dissuasiu, complís la seva funció, no observaríem un increment tan intens precisament el primer any d’aplicació. Les dades indiquen, per tant, que la mesura no té l’efecte corrector anunciat; és a dir, que l’impost no funciona com cal.
El problema de fons és el de sempre: manquen dades, i sense dades qualsevol diagnosi és incompleta i qualsevol política corre el risc de ser ineficaç. La legislació actual i el full de ruta del Govern, les mal anomenades lleis òmnibus aprovades recentment, no són suficients. No estan funcionant. I, mentrestant, la majoria i Andorra Endavant rebutgen la nostra proposta de regular el mercat de lloguer i de compra. Aquesta negativa impedeix obrir un debat seriós i estructural sobre l’habitatge, quan el que cal és precisament el contrari: més informació, més transparència i més valentia política per afrontar el problema de fons.
Avui, a Andorra, l’habitatge s’ha convertit en un producte financer. Aquesta transformació no és casual: és conseqüència directa d’un model neoliberal que ha prioritzat l’atracció de capital per sobre del dret a l’habitatge. El resultat és un mercat que expulsa progressivament la classe treballadora i dificulta l’accés a un bé essencial. Quan el preu d’un pis depèn més de l’interès inversor que de la realitat salarial del país, el sistema deixa de respondre a una funció social i passa a respondre exclusivament a una lògica especulativa.
Per això cal transparència real en les dades: conèixer els anys de residència, el tipus de residència i fins i tot creuar aquesta informació amb la tipologia d’immoble adquirit i el seu valor. Només així podrem entendre què està passant i actuar amb responsabilitat. Perquè el problema no és només qui compra, sinó amb quina capacitat econòmica compra. Sense aquesta mirada completa, qualsevol discurs triomfalista sobre el mercat immobiliari serà, simplement, una il·lusió estadística falsejada. I és aquesta realitat la que obliga a actuar amb decisió política immediata i sense més excuses dilatòries.