D’ADN i empatia

La filosofia fa segles que es pregunta sobre la condició humana. I una de les qüestions més existencials és si som bons o dolents per naturalesa o és l’entorn que ens condiciona i ens modela, per un costat o l’altre. Rousseau postulava que l’espècie humana és bona per naturalesa i que és la societat qui la carrega de cadenes i la corromp. Per contra, Hobbes assegurava que l’home neix llop per a l’home i que solament els valors socials li posen grillons que li impedeixen devorar els seus semblants.
Quina de les dues és la correcta? Cadascú sabrà. Jo estic molt, però moltíssim més a prop de Hobbes. I només cal veure les notícies de cada dia per comprovar-ho. I com que de notícies i genètica últimament tenim una mica de tot, aquí encara es continua debatent sobre la viabilitat –i eficàcia– de la identificació de l’ADN caní per multar els infractors que deixin els excrements a la via pública. El Govern està segur de tirar-ho endavant i els veterinaris semblen que no hi estan d’acord. I per descomptat, no cal deixar de costat la qüestió de la taxa i les despeses que representarà la realització del genotipatge de l’ADN.
És cert que els fets són que, en diversos llocs de Catalunya, per posar un exemple, la identificació mitjançant l’ADN no ha estat del tot fiable i hi ha diversos països que l’han desestimat de manera categòrica. Però més enllà d’això, l’interessant seria plantejar-se el perquè del problema. És difícil recollir les restes que van deixant els gossos? Òbviament no. Però la realitat, com sempre, s’encarrega de demostrar-nos com funcionen les coses. La realitat és que, si es necessita multar com a mètode de dissuasió –suposant que aquesta sigui l’única raó– és que segurament hi ha més gent que passa de recollir els excrements del seu gos del que creiem. Per què? Qui sap. Potser es pensen que com qui ve darrere és un desconegut, doncs poc importa, quan el més lògic seria contemplar la possibilitat que qui ve darrere és aquesta mateixa persona, l’endemà o dins d’una hora. I si aquest comportament el multipliquem per la quantitat de gent que fa el mateix, doncs tenim un problema que necessita una solució.
Però no solem pensar així, lamentablement. Cadascú mira pels seus interessos, i en determinades circumstàncies, el bé comú és l’últim que ens interessa. Com acabarà aquesta història? Qui sap. Esperem que no sigui tan difícil de dilucidar com el que debaten els nostres amics els filòsofs des de fa tant de temps i tant de bo que amb les nostres actituds els puguem donar un cop de mà. Al cap i a la fi, no és tan complicat. Només es tracta d’actuar sobre la base del que som o del que ens van ensenyar... oi?