Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JFernandez

Júlia Fernández

Bibliotecària

 

 

D’Alaska als ports d’Andorra (I)




Els més experimentats ajuden Miquel, l’Espanyol, a carregar-se la mercaderia a l’esquena per primer cop. Un gemec de sorpresa i patiment se li escapen quan sent el pes de dos paquets de discos francesos, un total de trenta-un quilos, que li ha preparat el duaner de l’Hospitalet. Els més veterans formen un cercle al seu voltant mentre carreguen els seus materials. Tots es miren en silenci, mentre pensen que en Miquel té poques possibilitats d’arribar a la fi del seu viatge. 

El dia anterior en Miquel entrà a l’hotel on s’allotjaven cinc homes, esperant el moment oportú per posar-se a treballar. Tots cinc es trobaven al costat de la xemeneia escalfant-se i li varen fer lloc. Ningú li va demanar qui era, però tots sabien quin era el motiu que l’havia dut allà. En Miquel s’apropà a un dels homes i li demanà: Tindria feina per mi? Ningú li responia. Tots es demanaven si realment el nou candidat estaria preparat per caminar durant set hores, tot travessant tres ports de muntanya, carregat i amb la neu arribant-li al ventre. 

Una àvia, asseguda al costat de la finestra li digué: vols intentar-ho amic? Es demanava quants anys tindrà el noi, i quins eren els motius que el portaven a voler fer aquesta feina tan terrible. S’adonà que portava les sabates desgastades i plenes de forats, i que la roba era vella i inadequada pel fred. S’aixecà i li porta un parell de polaines americanes que tenia de sobres. Té, amb això passaràs menys fred, tens gana? Segur que tenia gana, perquè feia tota la fila de no haver menjat en uns quants dies. La dona li portà un gerro de vi i una mica de berenar, i li demanà amb curiositat: Tu qui ets? D’on vens? I perquè vols fer aquesta feina de gossos? Per la Joselita i els meus fills, la gran, la Dolores i el petit, el Juanito, que pateixen gana. Prefereixo morir que tornar amb les mans buides. On són ells? A Andorra. Passats uns minuts el Miquel demana: és realment una feina tan dura? La dona fa que si amb el cap, però evita donar-li més detalls. 

Quan la neu arriba es tallen els accessos de França a Andorra. Llavors les mercaderies no poden passar per carretera si no ho fan per la part espanyola. El problema és quan les duanes espanyoles no deixen passar determinats productes, i l’única forma de fer-ho és per mitjà dels homes, que han de substituir les màquines. Els portadors fan un parell de viatges a la setmana entre l’Hospitalet i Andorra, via el Pas de la Casa, el port de Fra Miquel, el coll d’Envalira i Soldeu. Aprofiten les pistes obertes per retallar camí, tot i que el camí continua sent dur i més amb seixanta quilos carregats a l’esquena. A altres indrets els portadors van amb equipaments especials, però ells només tenen una arpillera i un pal de ferro que els ajuda a temptejar el gruix de la neu i els serveix també per sostenir el front i descansar.

(Obtingut de: CARON, Robert. De l’Alaska aux cols Andorrans, a: Detective, núm. 406, 1954).

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte