Per aquí, “aquí a Andorra”, com diuen i no es cansen de repetir una bona colla d’eixelebrats i torracollons que viuen mentalment fora i no pas on mengen, no hi ha res de nou i tot apareix bastant assualat. Cap estridència remarcable –la política en hibernació i inèrcia–, a excepció d’anuncis extemporanis d’algun mandatari comunal, que ja ens hi té acostumats. Tot tan tranquil i pausat, dia rere dia, com fa uns seixanta anys. Monotonia, vaja. “Anar fent i anar criant pèl”!
En aquells temps –a mode de referència bíblica–, lo sol treguive lo nas al cap de la cresta quan encara no mos havim eixemutit i començave a llepar les terres de Cal Diumenge i, tot just després, los llosats de les cases atarterades d’Engordany. Los moixonets feven piuladissa, enfilats als roures, i s’havín despertat pel cant del gall més matiner d’algun casalot del Puyal. Ens havim eixalabat la cara amb l’aigua de la font del pedrís; una aigua tan cristiana que ens eixorivia de cop. Avons, lo matafesols ja començave a escalfar les roques de la tartera del solà i mos feve saber que el dia serí fort, amb unes calrades de cal carall, que mos farín suar la cansalada. 
La Maria, la Remei, la Júlia i la Roseta, quatre dones matinadores, es reuniven al Cap de Carrer, amb una palangada farcida de peces virolades i s’encaminaven a bon pas cap al safareig de la Llacuna, a rentar i pataquejar la roba de la família. Això era avantes, quan les mestresses de casa eren dones molt capaces i cadascuna es feve capaça de conduir les seves labors  amb saviesa i tenir cura dels fills i del marit. “Avui farà tanta calor que esquedarà les roques”, diven. Això, ere avantes ...   
La dita “modernitat” no ens havia envaït i no hi havia frisança per mostrar ni riqueses ni abundància. Tots anàvem fent el nostre trinquet diari, sense presses ni atabalaments.
El 2020 serà un any que recordarem durant molt temps. La conseqüència més interessant podria ser que a alguns els baixin els fums i a d’altres els minvi la seva fatxenderia pròpia o congènita. Una bona ocasió per exercir la humilitat i deixar de mirar-nos el melic, bo i creient-nos, estúpidament, que som el centre de l’univers, quan més enllà de les terres veïnes del nord i del sud, ningú sap que existim ni que som un dels més vells països del continent. I enseguint-se, tornarem a la política de campanar, després d’unes setmanes de fer mutis, amb alguna excepció. La Mestressa major –“la líder del Comú”, com l’anomenen alguns pseudoperiodistes– ha mantingut un perfil baix i tan sols ha obert boca per criticar la cònsol major d’Escaldes-Engordany, pel teme del sisteme del probleme de les aportacions comunals al fons de solidaritat; aprofiten qualsevol ocasió per denigrar i menystenir la senyora Gili. El crit d’aplec: “Canya a la Gili!”. Una actitud que els pot rebotar als morros, tard o d’hora. 
Però ara, en plena canícula, la Mestressa ha ressorgit. Sabíem que la quietud no duraria gaire. 
Reapareix amb el crit de “pacificació”, benvingut, si no entrem en detalls, és clar, i ho fem. Torna a insistir, al cap de més d’un any d’haver-ho anunciat, en la intenció de tancar el carrer Callaueta al trànsit rodat. No és pas una mala idea, però pot quedar en idea si no fan, anteriorment, els estudis competents i necessaris per reorganitzar els sentits de circulació en tots els carrers de l’entorn i si no hi ha un consens ampli amb els propietaris i comerciants de la via. L’altre exemple de “pacificació” s’ha centrat en un canvi sobtat de sentits de passatge al carrer Sant Andreu. Una provatura espontània de la qual el Servei de Circulació d’Andorra la Vella n’havia informat el d’Escaldes-Engordany. Habitualment, per cortesia, com a norma de bon procedir, senzillament, els cònsols d’ambdues corporacions sempre s’han posat en contacte per qüestions d’interès comú, per mantenir bon veïnatge i ensems, no perjudicar la ciutadania. Amb una breu trucada telefònica n’hi ha prou. Però la “trucada” no va tenir lloc i el matí del dia del canvi es va muntar un sonat embotellament de cotxes. Embolica, que fa fort!
I de Sant Andreu a Sant Vicenç: excursió, de bon matí, de la cònsol, amb acompanyament de Josepó –seguici– al turó d’Enclar. Estranyament, des de Casa Comuna no en van informar. Després d’una bona suada i fatiga de la comitiva, els presents –amb el fotògraf oficial inclòs– devien admirar la destrossa de la torre o campanar i cavil·lar, potser, en una eventual instal·lació d’un telecabina d’accés. No se sap mai! Viure i veure ... 
De la Farga de Moles enllà, els ibèrics al·lucinen per un tub de ferro galvanitzat d’or de Toledo. 
Precisament enguany, fa tot just 200 anys de l’abolició de la inquisició a les Espanyes, de quan cremaven els heretges de viu en viu a la plaça pública. Lloat sia Déu!, i que no es perpetrin mai més salvatjades en el seu nom. L’efemèride mereixia tapatge i espamparruixa, i a fe de Déu que ho han tingut tot. La població, prou afectada per l’epidèmia vírica que dura i perdura, ara mateix està més preocupada per una nova versió: el Corinnavirus. Sobtadament, ha tingut lloc una tocata i fuga en do major Borbó; la fugida d’un rei que ha malbaratat els seus 35 anys de regne gloriós a canvi d’un puñado de dólares, presumptivament, i han passat de la pandèmia a la pesta borbònica. Ben premonitori el nom del seu iot, que van batejar Bribón. L’expulsió orquestrada d’amagatotis i el secretisme quant al seu destí han propiciat càbales. Ni Cascais ni Abu Dabi, ni Galícia ni Santo Domingo... i tampoc Nova Zelanda. L’emèrit és ben a prop i fonts generalment ben informades l’ubiquen a Sornàs o bé a Segudet, on l’han sentit cantar: “Y es que yo amo la vida y amo el amor, soy un truhán, soy un señor, y casi fiel en el amor...” Ei! Tot presumptament, és clar.
Il faut de tout pour faire un 
monde!