Abans que ningú se’m llanci al coll, un aclariment: no conec personalment José Pozo, ni m’hi vincula cap mena d’interès personal ni professional. Desconec també la seva obra. A més, no hi estic ni a favor ni en contra: ni d’ell, ni dels seus films i projectes. Aquest article no em servirà per opinar sobre els seus plans cinematogràfics futurs, ni sobre l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques del Principat d’Andorra, la creació de la qual ha promogut recentment i ara presideix. Si parlo d’aspectes de la seva carrera professional, és perquè es tracta d’un creador local prou conegut per poder usar el seu cas de paradigma. I perquè Pozo és un personatge públic que ha mostrat interès a promoure una indústria i a defensar alhora interessos grupals i personals. Tampoc no m’interessa aquí si desperta recels o té més o menys amics i adeptes dins del cercle de la gent de cinema del país o dels estaments i institucions culturals.

Parteixo simplement d’una notícia difosa als mitjans fa uns dies: Pozo rodarà la seva pròxima pel·lícula Danger a La Palma perquè diu no haver trobat prou suport o facilitats per fer-ho a Andorra. Inicialment estava previst que el film s’enregistrés a l’edifici de Sud Radio la primavera del 2016. Finalment el rodatge serà a les illes Canàries el pròxim mes de setembre.

Pozo es queixa que en altres països s’ofereixen incentius fiscals per realitzar pel·lícules, mentre que a Andorra no és el cas. Deduccions fiscals de fins al 40%, per exemple. Avantatges per als inversors que, segons el cineasta, no estan previstos al país ni a curt ni a mitjà termini.

Pozo du cinc pel·lícules com a director. Danger serà la sisena. Amb la primera –El Cid: la leyenda, del 2003– va guanyar a Espanya el premi Goya a la millor pel·lícula d’animació. No es pot dir que no hagi demostrat que és factible fer cinema des d’Andorra: aquí ha rodat tant Nick com 73 minutos. Amb les seves pel·lícules, no ha ajudat a posicionar Andorra al mapa?

Ho fa igual que ho fan altres realitzadors i creadors del país. Músics, artistes plàstics, escriptors, organitzadors d’esdeveniments culturals... No és lícit, doncs, que aquests artistes o entorns rebin beques, avantatges fiscals o promoció quan no només generen cultura sinó també entreteniment, quan alimenten altres indústries del país o simplement contribueixen a engrandir allò que fa dies anomenem marca Andorra?

No m’atreveixo a dir que no val la pena invertir una gran quantitat de diners en projectes puntuals com ara el Museu Carmen Thyssen. El que tinc clar és que molts dels diners que vam posar en mandangues faraòniques com el Cirque du Soleil s’haguessin pogut vehicular com a incentius, desgravacions o préstecs cap a una infinitat de projectes cinematogràfics, editorials, teatrals, musicals, plàstics... Hi ha talent al país. Novell i assentat. Parem l’orella a la mar de fons?