Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Martín Blanco

Martín Blanco

Artista Visual

 

 

D’aquelles vaques, aquestes llets




El 2024 va començar pràcticament ahir però ja estem a mitjans de febrer. El temps passa molt ràpidament, i el més probable és que quan ens n’adonem, estiguem brindant per Nadal una altra vegada. I enguany, suposant que els altres anys hagin estat diferents, que ho dubto, té una particularitat: tots els mals del 2023 s’estan repetint, o enquistant, o eternitzant, o tot alhora. Perquè tenim la guerra a Ucraïna, el conflicte de Gaza, els extremismes polítics i no polítics, perquè les diferències es troben a tot arreu, no només en l’àmbit dels Estats.
I per què passa, això? No ho sé, però ho intueixo. La nostra veritat per sobre de la de la resta. No és una cosa nova, no hauria de sorprendre’ns gens ni mica, perquè fins i tot a l’hora de defensar aquestes veritats no ens importen gaire els danys col·laterals.
Mireu, ja fa temps que vaig decidir mantenir-me conscientment desinformat. La raó? La informació és com les opinions, tots en tenen una. Amb matisos i subtileses, i encara que sembli que tots ens diuen el mateix, ja sabem que no. Però ens és igual, aquesta no és la qüestió. És com amb els consells. Oi que sabem perfectament a qui demanar segons quin consell? Perquè ja en sabem la resposta, o almenys  tenim clar quina és la que volem sentir. Llavors, prefereixo mantenir-me’n al marge.
Veureu, hi ha una frase que ja crec que segurament he repetit fins a l’avorriment en aquestes línies: “No et preocupis, ocupa’t”. I jo he decidit que no estic disposat a preocupar-me del que no m’ocuparé, per no poder o per no voler. Perquè, a veure: què significaria ocupar-se? Exigir a les xarxes socials que aturin la guerra o les matances? Aparèixer a la gala dels premis Goya amb un adhesiu a la mà que parla sobre Gaza, com David Trueba? És que potser encara hi ha algú pensa que això serveix per a alguna cosa? Cadascú sabrà la resposta. Però pugem l’aposta.
El problema que la gent suposi que això serveix, és creure que, amb aquest gest, ja hauran posat el seu granet de sorra, però saben què? Això, en la vida real es tradueix en silenci. I quin tipus de silenci? El de la indiferència. Perquè la vida real no es canvia en l’àmbit virtual. I si continuem parlant de directors de cinema, em remeto al que va plasmar Baiona en la seva magnífica La societat de la neu: en aquella muntanya, només hi havia silenci. I el més important... solidaritat. Però de la que canvia les coses, que no és una altra que la que fa que la gent actuï.
Ara bé, estan tan segurs que cridar a Facebook o a Instagram és actuar? Per a mi està clar: no. Serà que ja em vaig endur un cop de realitat quan estava a plaça de Catalunya de Barcelona demanant que s’aturés la guerra de l’Iraq... i ja veuen.
Com diem al meu país: qui es crema amb llet, veu una vaca i plora.

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte