D’aquells caixers anomenats arxivers

Durant el període grecoromà la funció de l’arxiver era inherent a altres càrrecs administratius o als magistrats que se servien d’esclaus públics qualificats quan necessitaven consultar un document. Destaca la figura romana dels qüestors administratius, que eren els responsables d’administrar els fons públics i els documents. També s’encarregaven de la recaptació de tributs.
La visió tradicional de l’arxiver ha estat la de ser una persona al servei de la institució que generava els documents i un auxiliar en la realització d’estudis històrics i d’altres tipus d’investigacions. Només l’arxiver coneixia els fons i els continguts documentals i l’usuari de l’arxiu depenia de la seva bona voluntat per poder obtenir la informació desitjada. L’accés a la informació dels documents era restringida i només podia ser consultada pels càrrecs públics, els funcionaris i per aquelles persones degudament autoritzades que per motius personals, familiars o perquè estaven duent un treball de recerca o d’investigació necessitaven la consulta dels documents.
A Andorra, com en moltes poblacions petites, la documentació era custodiada en un armari, com l’Armari de les Sis Claus (després Set) de Casa de la Vall o en baguls, que també s’anomenaven caixes-arxius, tancats amb claus. Aquests mobles actuaven com a veritables caixes de seguretat, ja que contenien documents importants i fins i tot s’hi guardaven els diners.
No sé si us heu parat a pensar en l’origen de la paraula caixer. Ve de caixa, és a dir, la persona responsable d’una caixa o d’un bagul tancat. Avui és un terme totalment vinculat al món de les finances i de la comptabilitat. L’origen de la paraula cal relacionar-la amb el fet que a la caixa-arxiu, a més de documents, també s’hi guardaven diners. 
Al Comú de Canillo això era així. Durant la segona meitat del segle XIX s’acorda que els documents més importants generats pel Comú de Canillo es conservin en una caixa-arxiu tancada (bagul) a la casa Bonavida. Entre els documents recuperats d’aquest fons, es troba documentada la constància d’unes persones (cònsols i prohoms) responsables de gestionar els diners de la caixa-arxiu que són anomenats arxivers. Com a exemple, un document del 16 de febrer de l’any 1855 que diu textualment: “Abem repasat los comtes i dines del arxiu del Comú de Canillo, arxibes que son Gil Areny, Nicolau Duedra passamané y Anton Areny Bonavida y lo cònsol Jaume Font Joanpere y Anton Areny, dien Gastó; y se encontra las sumas dels dinés del Comú.. mil set-centes lliures, desaset sous y sinch dinés. Dita quantitat queden depositada en lo Arxiu del Comú de Canillo y a favor de dit Comú.” 
Cal suposar que aquests arxivers també es feien càrrec de la custòdia i l’accés als documents, però en cap cas es podien considerar arxivers tal com avui s’entén aquesta professió. 
L’any 2009 dins de la caixa-arxiu de la Casa Bonavida, a més de documentació, es va trobar un saquet de roba amb 41 monedes espanyoles, franceses i argentines encunyades entre els segles XVII i XX. S’hi van trobar rals de plata, maravedís, quartos, pessetes i francs. Podem deduir que es tracta d’un romanent de monedes de l’antiga caixa-arxiu.
A partir de la “Nova Reforma” del 1866 les coses es posen al seu lloc i es comencen a dir pel seu nom. Es crea el càrrec de caixer als Comuns. A la parròquia de Canillo eren elegits de forma directa en les eleccions comunals a diferència de les altres parròquies que eren nomenats a partir d’un dels consellers que havien estat elegits. La figura dels arxivers, entesos com a gestors documentals especialitzats, és molt recent a Andorra i apareixen a partir de la creació dels Arxius Nacionals l’any 1975. Avui, de ben segur que els arxivers ho tindríem força més difícil per a exercir com a caixers. Tampoc veig els caixers com a gestors documentals. Això sí, encara avui a les caixes fortes es guarden diners i documents, i és que les tradicions s’adapten al ritme dels temps, i com diu el títol de la novel·la de Miquel Giménez “val més matar un home que perdre un bon costum”.