D’astronautes i caviar

“Déu ha mort. I nosaltres l’hem matat”, deia el gran filòsof Friedrich Nietzsche. Òbviament, no és una frase per prendre’s de manera literal, però deixa un concepte interessant: la mort de Déu conduirà al rebuig dels valors absoluts i com a conseqüència, a la pèrdua de la base de moralitat.

Es pot extrapolar aquesta frase a altres àmbits? De vegades em tempto més del que voldria, sobretot quan es tracta de l’art. No serem tan agosarats com per dir que l’art està mort, però pot ser que aquests valors morals ja estiguin brillant per la seva absència. Almenys, en tot el que concerneix la creació de l’obra, encara que l’agosarat en aquest cas, sigui anomenar-la obra. Per il·lustrar aquest concepte, n’hi ha prou amb acostar-se a la galeria més propera.

Un amic de Buenos Aires sempre repeteix una frase: “A un mico no cal donar-li caviar sinó plàtans”, que és una cosa així com la versió argentina del “no li donis caviar als porcs”. La realitat acostuma a ser banal i és una llàstima que els que consumeixen aquest or negre, s’oblidin que normalment té poc sabor i la majoria de la gent prefereix acompanyar-ho amb algun altre ingredient. El més graciós és que normalment és el pa. Quina ironia, no? Si al final, la naturalesa és sàvia.

Però el caviar ven, com qualsevol de les coses que s’emboliquen en paper daurat –si són caramels, millor–, se les etiqueta amb una frase apta per a influencers manipuladors i influenciables amb poc cervell –si la frase té un renec, molt millor– i se les justifica amb paraules. Condició sine qua non per a aquesta finalitat, que el text sigui llarg i enrevessat, perquè el lector es perdi en els laberints retòrics i acabi pronunciant el ja famós enunciat “no sé... el que passa és que jo d’art no hi entenc”. Que la producció en massa d’articles buits i aptes per al consum lleuger, passa solament en les arts plàstiques? Lamentablement no. I com a mostra, la música. Aquest últim estiu vam assistir –amb permís del Despacito de Luis Fonsi– a la magnífica i il·lustradora cançó Menja’m el dònut, sortida d’un concurs de... talents (?). Tot un balafiament de creativitat, amb un text digne del millor Borges, per a ments pensants, sagaces i famolenques de cultura.

I gairebé per casualitat, navegant per internet, vaig trobar un article al diari La Vanguardia, que deia que després de sis mesos a l’Estació Espacial Internacional, deu astronautes russos havien perdut fins a un 3,3% de substància grisa en algunes regions dels lòbuls temporal i frontal. Vaja... que el cervell se’ls havia atrofiat.

Ai, benvolgut Nietzsche, no siguis tan pessimista. Viure és molt fàcil. Només necessites una dosi diària de potassi de Canàries i aprendre a viure sense gravetat. Que aquest món està ple d’astronautes... que mengen caviar.