De banys i dèries

Fa un parell de dies, vaig veure una història per Instagram del psicòleg Tomás Navarro, que havia penjat la foto d’un bosc. El text deia: “Em donaré un bany de bosc. O sigui... el que tota la vida ha estat anar a caminar pel camp. Estem fent el ruc per sobre de les nostres possibilitats”.

Crec que mai he estat tan d’acord amb una frase en la meva vida. Perquè més enllà que per identificar les coses utilitzem unes paraules o altres, aquí la qüestió és que fa força temps que ens movem pel món donant prioritat als eufemismes per sobre de les frases de tota la vida. Per què? Doncs perquè a vegades sona més bonic, a vegades és per no ofendre els de pell més fina, i altres tantes vegades és, simplement, per vendre fum i així intentar omplir el compte bancari. I si la frase és en anglès, molt millor. Qualsevol cosa val a l’hora de vendre les receptes de l’àvia amb un embolcall digne del màrqueting del segle XXI. I quin és el risc de tot això? Que ens idiotitzem, perquè donem per fet que l’única manera de fer les coses bé és com ho dicten els paràmetres de la modernitat, quan la realitat és que portem milers d’anys existint com a éssers humans i, ens agradi o no, les qüestions bàsiques de l’espècie continuen funcionant de la mateixa manera que el primer dia.

Però bé, si sona millor una nova manera de dir les coses, quin problema hi ha? Doncs que si oblidem les receptes de l’àvia, correm el risc de creure que només existeix la recepta de torn que trobem per internet. Veieu un exemple. Ahir estava sentint el programa de ràdio El món a RAC1, i estaven debatent sobre l’impacte del plàstic en el planeta. Que si una bossa de plàstic triga cent cinquanta anys a desaparèixer i un bolquer triga quatre-cents cinquanta anys. I de sobte, la gran frase... una dona que tenia veu de ser bastant jove, ens va il·luminar amb una revelació digna de l’Oracle de Delfos. Escolteu bé, més ben dit, llegiu: “Però el bo és que ara ja sabem que podem utilitzar els bolquers de tela”. Chapeau. Tot un exercici d’intel·lectualitat que ens eleva a una altra dimensió. Ara ja ho sabem. Quina llàstima. Que fàcil hauria estat la vida de les nostres mares i àvies si haguessin tingut aquesta informació. Bolquers de tela. Tot un exercici de tecnologia tèxtil a l’abast de la societat sencera. Com m’agrada viure en aquesta època de solucions màgiques i assistència artificial, on tota la nostra vida funciona correctament... sempre que hi hagi electricitat. Però bé, tampoc és qüestió de posar-nos exquisits, que no es pot tenir tot. L’important és que tenim a la nostra disposició una infinitat de possibilitats que podem fer servir per a sentir-nos bé. I això no és poc. Ara us deixo, em donaré un bany... si bé encara no sé de què.