“Jo no tinc l’ego de ser primer entrenador.” Això mateix repetia una vegada rere l’altra Albert Beto Company. Això sí, a mesura que anaven passant les jornades, les victòries i el joc acompanyaven, anava alimentant l’antònim d’aquella frase. Sense fer massa soroll i apostant per l’estil de joc que tant agrada al propietari de l’FC Andorra, el tècnic de Valls pot dir que va dirigir aquell FC Andorra que ocupava la desena posició el 20 de gener més a prop del descens que del play-off i va acabar la temporada en quarta posició, classificat per al play-off i superant dues eliminatòries per tornar al futbol professional. Beto ho va fer fàcil. Sigui com sigui, va arribar per ser un segon entrenador d’un tècnic que mai ha cregut en aquest ADN tan particular. Ni camaleònic ni res. L’FC Andorra jugava a una cosa que ni el seu propietari volia i que, a més, estava pagant per veure un futbol avorrit i que no anava amb el que ell pensava, però és que Ferran Costa ja sabien com jugaven els seus equips. Almenys això vull creure. Van posar Beto, el seu segon, que curiosament no creia en el que feia el seu cap. A més a més, el cos tècnic de Ferran Costa tampoc creia en l’aposta de joc del de Castelldefels. Ni els mateixos jugadors que van ser fitxats amb una altra idea de joc. El de Valls va saber donar amb la tecla i de mica en mica l’FC Andorra va començar a aspirar, fins i tot, a l’ascens directe si no hagués perdut contra el Sestao River a l’Estadi Nacional. Ho van voler fer més èpic i l’FC Andorra, amb el factor camp advers en les dues eliminatòries, i amb un estil de joc més competitiu i pràctic que preciosista es va desfer de l’Eivissa i de la Ponfe. I ara toca Ibai (no Llanos, sinó el Gómez). Té bones idees i fusta d’entrenador, però estava a l’Arenas de Segona RFEF.
