Potser recorden Clos, aquell alcalde de la Barcelona postolímpica. Com a alcalde, en tenia un judici més aviat negatiu –aquella estampa enfilat en una carrossa al costat de Carlinhos Brown– fins que va arribar Colau, que ha tingut la virtut de convertir en homes d’Estat qualsevol dels seus predecessors –i, sospito, dels seus successors–. En canvi, tenia sortides estupendes, com aquella vegada que, fart que els barcelonins ens queixéssim –en aquella època jo exercia de barceloní– que no hi havia urinaris públics, va dir literalment que de casa s’havia de sortir “pixat”. Era una gran veritat, fins i tot Clos l’encertava de tant en tant, com el rellotge espatllat que dona bé l’hora dues vegades al dia. I l’he aplicat en moltes facetes de la meva vida. En la professional, per començar. Soc dels que pensa que quan un escriu s’exposa al judici públic i per tant ha d’assumir que més aviat que tard haurà de pagar un preu en forma d’estirabots, retrets i possiblement insults. Humilment, m’he sentit dir de tot, de fatxa, senyoro, cunyao i ves-te’n-a-Madrid cap amunt. I com deia Clos, de casa s’ha de sortir plorat. Jo havia perpetrat la meva columna, i el hater, la seva deposició, així que empat i tan amics. Fins a l’altre dia, que una amable lectora va rematar la feina acusant-me de ser un “incel de manual”. Vaig haver de buscar-ho. I he d’admetre que no m’havia descol·locat tant cap insult des que mossèn Eudald -en aquella època feia d'escolanet, maremeva- em va dir “tros de carn batejada” un dia que vaig posar l’urpa a la copa de les hòsties (per agafar-ne un grapat i cruspir-me-les). Així que incel, tu. És clar que no tothom té l’honor que li ho digui la Valerie Solanas rediviva. A Warhol li va fotre un tret. A mi m’ha perdonat la vida. Supera-ho.