Tot i que diumenge era dia 6, el protagonista dels dos concerts del FeMAP era, sens dubte, el número cinc. Així, tant la formació Brezza, que actuava a l’hora de missa al Seminari de la Seu, com els A5 Vocal Ensemble (Santa Coloma, a Vilamitjana), pujaven a l’escenari amb cinc músics.
Els primers  van mostrar al públic com es podia interpretar una òpera, en concret, algunes àries de Rinaldo, de Haendel, sense cap veu humana. La formació sevillana, per contra, dedicava el concert a la figura del seu paisà Francisco Guerrero, compositor de motets, madrigals i per tant, l’únic instrument en escena era la veu humana, oferint un interessant contrast entre matí i tarda.  
Al matí, el públic assistent  va poder conèixer com, gràcies a un document trobat a Holanda i seguint el costum de l’època, es podia transcriure una veu humana en les àries de l’òpera tot substituint-la per la viola de gamba. També ens van mostrar la màgia dels preludis. O el que seria el mateix, com se les empesquen els músics, especialment els que estan de gira i actuen cada dia en un lloc diferent, per entendre els escenaris que cada dia canvien. Aquesta peça, que com el seu nom indica, és breu, es toca abans de la principal i sovint és improvisada, ajuda el músic a fer-se una idea de l’espai en què es mou per encarar la resta de peces del programa. 
Resulta molt útil quan es tracta d’instruments com ara un òrgan o un clavicèmbal, que no és fàcil de transportar i deixa poc marge d’adaptació. L’intèrpret del traverso ens va mostrar, però, el contrast. Així, en la darrera peça de la matinée, Battaglia, es va treure un traverso de la butxaca, molt petit i molt més agut, cosa que mai no es podrà permetre un clavicembalista. 
El FeMAP, d’altra banda, s’estrenava al municipi de  Montferrer-Castellbò, on els intèrprets van compartir alguns dels secrets del cant coral. El millor exemple: Conceptio tua. Una de les sopranos s’enfilava al cor de l’església per assentar la melodia base del motet, una mostra pràctica  del que es coneix com a cantus firmus.  La resta de la formació, que desenvolupava les floritures polifòniques, es quedava a l’altar.
També vam gaudir de diversos exemples on se’ns mostrava  per què es canviaven les posicions de les sopranos, permetent la formació jugar amb els ecos de les seves veus o com el compositor ho feia amb les notes, per aconseguir un determinat efecte  musical –en aquest cas, mostrant la distinció entre el centre diví i els extrems– que ens va arribar a través de Dios los extremos condena. 
Acabat el dia, hom plegava veles amb la sensació d’haver escoltat dues formacions de gran qualitat  i alhora d’haver après un bon grapat de coses. Una sensació fantàstica per suportar el malestar que, sovint, desvetllen els diumenges.