La campanya publicitària d’una entitat bancària m’ha fet pensar en com aquest món nostre ens empeny cap a la individualitat més absoluta. El rotllo aquest tan de moda dels gurus neoliberals de l’empoderament que omplen sales de conferències amb receptes gairebé màgiques: cada persona pot forjar-se el seu destí si treballa prou i té iniciativa. Els joves, molt guapos i guapes, en una actitud gairebé desafiant (enfadats?) emmarcada en el lema Les oportunitats no s’esperen, es creen.
Comparteixo que aquesta frase transmet una actitud activa, creativa, emprenedora i optimista davant la vida, però amb certs matisos. És cert que la iniciativa personal i la capacitat de transformar la pròpia realitat són valors positius, però no tothom parteix de les mateixes condicions per poder “crear” oportunitats. Els factors socials, econòmics i culturals influeixen de forma determinant en les possibilitats reals de cada persona. Per això, considero que les oportunitats no només s’han de crear individualment, sinó també col·lectivament, a través de polítiques públiques, suport social i igualtat d’accés als recursos. En aquest sentit, la frase podria ampliar-se: les oportunitats es creen, sí, però en una societat justa que ofereixi a tothom les eines per fer-ho.
M’hauria agradat més que els publicistes haguessin recuperat l’expressió, que els que ja tenim una edat, recordarem de JASP (Joves però sobradament preparats) que volia transmetre optimisme i confiança en una generació de joves formats, amb estudis universitaris, idiomes i noves i idees. Era l’entusiasme per una joventut com a força innovadora i capaç de liderar el futur. Amb el  temps, aquesta expressió ha esdevingut irònica i crítica per què posa de manifest la crisi del model on la meritocràcia promet que l’esforç i la preparació garanteixen l’èxit, però la realitat mostra que les desigualtats estructurals i les polítiques laborals limiten les oportunitats dels joves: la precarietat laboral i dificultats per emancipar-se; falta de reconeixement, inestabilitat econòmica i emocional. 
Crear oportunitats és essencial, però la societat ha de garantir les eines, els drets i els recursos (educació, salut, suport econòmic, igualtat d’accés) perquè tothom tingui les mateixes possibilitats de fer-ho. Si només es posa el focus en la iniciativa individual, es corre el risc de culpar les persones que no poden prosperar, sense tenir en compte els factors estructurals (classe social, gènere, origen, etc.).
Anem a la situació del nostre jovent. Segons les darreres dades de l’Observatori de la Joventut (2024): un 36% dels joves entre 15 i 29 anys havien acabat els estudis de batxillerat o formació professional de grau mitjà; un 6% tenien altres estudis postsecundaris no terciaris o de formació professional superior i un 23% estudis terciaris. La taxa d’ocupació dels joves ha baixat cinc punts (del 30,4% el 2023 al 24,9% el 2024); representen el 18,6% dels assalariats i el 6,4% dels treballadors per compte propi; la mediana dels salaris en funció del nivell d’estudis va dels 1.734 als 2.072 euros. El risc de pobresa després de rebre prestacions és del 14,1% (el de la població total, 16,4%) i la privació material severa és del 6,1% (la mateixa que el 2019) i la taxa de risc de pobresa, privació material severa o baixa intensitat laboral ha augmentat al 20,2%. 
Amb aquestes dades no ens sorprendran les dades d’emancipació: el 2022, el 79% vivien amb els pares i només un 13% en parella, 6% vivien sols i la resta amb més persones. Jutgin vostès mateixos. Les oportunitats s’han de construir col·lectivament, mitjançant polítiques públiques, moviments socials i cooperació.