La dimissió de Ricard de Deus ha acabat de posar negre sobre blanc la sensació de desgovern que planava sobre el ministeri de Cultura: el fins ara coordinador de Patrimoni s’ha convertit en el sac dels cops potser perquè seva és la responsabilitat del nyapet de la Margineda, però, ¿se li poden engiponar a ell tots els mals del departament? Gelabert hi va aterrar fa un any i mig, i en un grapat considerable de temes encara no sabem si serà carn o peix. Hi té probablement a veure l’obscurantisme, per no dir-ne secretisme amb què s’han dut aquesta legislatura les coses: encara és hora que la ministra comparegui per explicar obertament quins són els plans per a Radio Andorra, després del milionet llarg d’euros que s’ha enterrat en el que havia de ser el gran projecte cultural demòcrata. I creix la sospita que s’ha despullat un sant per vestir-ne un altre –el Thyssen, la nineta dels ulls del ministeri actual. El mateix es pot dir del Nomenclàtor, amagat al fons d’algun calaix: sembla que alguns li tinguin pànic. Sobre l’edifici dels frescos de Santa Coloma sabem de rebot que anirà a la rotonda d’Enclar perquè el Govern va convocar un concurs d’idees, però naturalment ningú s’ha molestat a explicar-lo amb cap detall. El pla estratègic de museus és poc més que una entelèquia –¿què passarà amb el Museu Postal?–, la llista definitiva de la primera exposició del Thyssen la va filtrar un diari espanyol, al pressupost del 2017 hi ha consignats 50.000 euros per al projecte d’un nou Arxiu, amb majúscula, del qual ningú no ha sentit a parlar, i els entorns de protecció continuen als llimbs on DA els va enterrar fa tres anys. La veritat, es fa difícil pensar que sigui De Deus el responsable de tot aquest desgavell. O que ho sigui només ell.
