Tinc una sobredosi d’Star Wars (“Starros”, segons una fura petita que corre per casa amb un braç enguixat). Al menjador convisc −literalment− amb un Darth Vader, una nau Poe Damaron d’El despertar de la força que ha muntat un ros molt simpàtic i que, de tant en tant, dispara un armament que queda estès per allà. També viu amb nosaltres un individu de Lego que ara no sé identificar. He entrat tard en l’univers dels Jedhi i companyia, −lenta, sí−, però confesso que m’ha encantat veure la transformació de Darth Vader i el descobriment, o la intuïció, de tota la càrrega de mitologia, filosofia, política −més enllà d’escenes inacabables de videojoc− que pot arribar a tenir aquesta història llarga de les llargues.

Potser aquesta sobredosi m’impedeix pensar amb claredat o potser la invasió necrològica sobre Leonard Cohen, que fins i tot ha estovat l’Andrés Luengo (a mi mai m’havia agradat tot sigui dit), m’ha cansat i ha acabat afectant les meves neurones.

Llegeixo que Bob Dylan diu que no pot anar a buscar el premi perquè té altres compromisos. És l’antipàtic mundial número u en aquests moments. El premi Nobel de literatura d’aquest any que ha fet l’orc fins a extrems còmics; l’Acadèmia sueca fins i tot va desistir de buscar-lo més per comunicar-li la notícia. No discuteixo que li donin el premi. Com diu una rossa badalonina, la gent que critica aquesta concessió deu esmorzar cada dia llegint Benavente i Echegaray. Però no acabo d’entendre per què no hi va.

També llegeixo les entrevistes a Carles Capdevila amb motiu del Premi nacional de periodisme a Catalunya. No tot el que fa Capdevila m’agrada, de vegades el trobo sobreexposat amb les criatures, l’educació i companyia, però admiro molts dels seus darrers articles i el discurs d’acceptació del premi en el qual reivindicava un periodisme diferent i es posicionava amb els que pateixen, amb els que tenen cura dels altres i lluny dels despatxos foscos del poder. Una malaltia greu li ha donat, diu, la lucidesa per deixar de perdre el temps amb el que no val la pena. Escriu sobre coses petites, molt bàsiques, sobre relacions humanes i afectives que, a qui no té aquesta lucidesa, li poden semblar intranscendents, quotidianes, però que acaben sent grans lliçons. Llegeixo aquesta frase al final d’una entrevista d’Esther Vera: “Estic intentant recuperar els valors del meu pare. És una persona molt humil, molt treballadora, benhumorada i positiva. Quan el meu pare passa per un lloc i se’n va, la gent està més contenta. I això és transformar la societat.” La frase dóna tombs fa dies entre les meves neurones tocades per Darth Vader. Podria valdre, paraula per paraula, per descriure qui va ser el meu pare, no caldria tocar ni una coma. I sense teories, sense autoajuda, sense “fer comèdia”, que hauria dit ell.