De fora vingueren i amos se feren

Quina nit més orca que he passat! He patit un malson –sense fi– d’un parell de pebrots. S’ha prolongat quan he sortit al carrer i mentre caminava... Encara no me’n sé avenir. El malson, fora de casa, ha sigut encara més punyent, bèstia i acollonidor. De l’ensopiment he passat a l’astorament més total. Quina esgarrifança!
Faig uns passos i veig, al vidre de la botigueta de la gasolinera, un paper encolat on llegeixo: “Guantes y gel”. Ai cony! Reprenc la marxa, giro el cap i veig el rètol de la perruqueria “élite”. Ai carall!! Prossegueixo la marxa i m’atreu l’atenció una nova inscripció al frontis de la carnisseria; hi anuncien “embotits ibérics”. Com que de faltes d’ortografia n’és farcit tot el país, tampoc no m’hi capfico, però  vaja, crec que costa molt poc consultar el diccionari, si se’n sap, i veure que “ibéric” és “ibèric”.

A tocar, m’adono que hi ha  instal·lat un aparell de distribució automàtica de productes, i a l’encapçalament, amb lletres fosforescents, hi diu “Bienvenido” i ni tals sols això; podem llegir-hi “pulse selección”, “introduzca dinero”, i anar fent ... Ostres, tu!! Arrenco a caminar cap amunt i passo davant d’un establiment que van obrir amb les inscripcions a l’engròs “Pastelería - Sabores argentinos”, així, tal com raja; i tant a l’aparador com al rètol el nom del negoci “Café...”. Hi va acudir l’inspector i ho van traduir a l’excepció de la denominació, que continua escrita amb una falta d’accentuació: “Café” en lloc de cafè, I tant que sí!! No els digueu res, no; no fos cas que s’enfadessin...

Reprenc la caminada, i havent passat el revolt de la Quirola, com si emulés l’inspector Gadget, guaito de reüll la porta d’una perruqueria tancada; allí, les clientes hi podien entrar si tiraven la porta, perquè hi ha una tireta enganxada que fa: “Tirar”, com els bous que tiren l’arada ... El verb estirar ha mort, sembla. I pocs metres enllà, a l’altra banda del carrer, veig que han reobert un bar. M’aturo i reparo que està tot molt net, com arran de nou... Observo que hi ha paperets adherits a la vidriera, hi anuncien “Limonada casera”. Observo que, en una pissarra publicitària, on al capdamunt hi diu “Disfruta de tu tapa con CocaCola”, hi han inscrit: “Batido mango”, “Pollo-Ternera con patatas”, i un reguitzell d’altres delícies. Cal que siguem poliglotes per copsar-ho, tot plegat.

Continuo la passejada i m’aturo davant d’un negoci que elabora plats de teca “per emportar”. Hi veig una advertència, en lletres ben grans: “Por favor so um cliente dentro de cada vez”. Amb les mateixes lletres també hi ha la traducció en espanyol i amb lletres menudes “Si us plau un client a la vegada”. Renoi, quin detall! En la pissarra que hi ha a terra, a tocar de la porta, hi llegeixo: “Hoje - Avui: Filetes de abadejo-Gabanzos”, i l’oferta d’altres plaers gastronòmics, en el mateix estil, com “Alheiras asadas i Pollo asado”. Reflexiono i em ve a la idea que, durant la meva nit d’angoixes, suor i fatiga, podria ser que haguessin substituït la nostra llengua oficial, i que ara mateix en tinguem dos, per falta d’una: l’espanyol i el portuguès. Alça Manela!

En emprendre el darrer tram de camí, fins a la meva destinació, encara he pogut gaudir d’una mostra de respecte al nostre parlar. Ha sigut davant d’una espècie de basar, amb amuntegament d’articles improbables, regentat per persones asiàtiques. Hi he remarcat una mena de cartell, en blanc i negre, on es llegeix “Mascarilla obligatoria”, i al costadet, ben fixada a la porta, una peça que indica que cal “Empujar” per poder entrar. I, a partir d’allí mateix, he optat per mirar el cel.

M’estava preguntant si encara em trobava immers en la segona part del meu malson, però quan la Lucía m’ha saludat amb un “Bon dia!” rialler i m’ha servit un excel·lent  cafetó, amb molta professionalitat, m’he adonat que tot el que he relatat era ben real, palpable. Valga’m Déu! J’en passe, et des meilleures.

Tinc lo cap com un timbal i em sembla que estic perdent l’oremus. En tot cas, ha estat un bany de veracitat que no m’havia colpit mai tant com en aquesta ocasió. M’he sentit anorreat i menystingut, com algú a qui han fotut fora de casa, sense miraments. Rebutjat incomprensiblement i amb el sentiment que n’hi ha que, o bé ens prenen per idiotes o creuen que estan en terra conquerida. D’aquests fets i de semblants alguns en diuen multiculturalitat o interculturalitat, però jo a partir d’avui, en diré “presa de pèl” i als que practiquen aquest comunitarisme, aquest descarat menyspreu envers el país que els ha acollit (on dormen, treballen i mengen) els anomenaré incultes, desgraciats i pocavergonyes. Aquest descontrol, la insolència que demostren i el rebuig al respecte de la nostra identitat, i particularment a la nostra pròpia llengua, tot sembla beneït per les altes instàncies del país, que no fan res per aturar-ho. Hauran de compartir la vergonya, els uns i els altres.

Em sento víctima d’una burla, d’un abús de confiança. Hauria de compadir-los tots per la seva ignorància, per ser tan curts de gambals, però no puc, per més que m’hi esforci. Són una colla de poca-soltes i uns aprofitats. I per solucionar-ho no es necessita ni valentia, sinó racionalitat, implicació i raonament, i garrotades.

Potser, en lloc de dir que de fora vingueren i amos se feren, seria més encertat: de fora vingueren i de casa ens tragueren! Quina merdegada, quin
despropòsit.