De frases i veritats

“L’economia del món està trontollant perquè des de fa un mes tan sols comprem el que necessitem realment.” Aquesta frase la va dir l’actor argentí Ricardo Darín –en referència a un article que havia llegit en anglès i del qual lamentablement no tenim dades de l’autor– aquest últim diumenge en el programa Lo de Évole, de La Sexta. Una afirmació extremadament lúcida i que dona la sensació de ser el punt principal de molts –per no dir gairebé tots– dels nostres problemes com a societat avui dia. Una frase que ens fa reflexionar, o almenys això suposem.
M’atreviria a creure que això que ens està passant, que li està passant al món sencer, significarà un abans i un després en moltes coses. Encara que sigui a escala individual, perquè estic convençut que el sistema continuarà sent el mateix que coneixem.
Portem un mes de confinament i estem envoltats d’informació, teories surrealistes, memes i qualsevol cosa que ens pugui fer passar el temps. I això em recorda el programa No pot ser de Jordi Basté a TV3. En l’emissió del 5 d’abril i sota el títol Addictes al mòbil, Basté ens va presentar Aza Raskin, l’enginyer inventor de l’scroll infinit i que ara se’n confessava penedit. No tant per l’invent en si, sinó perquè l’ús per al qual se’l va destinar, ha acabat transformant la gent en zombis digitals que no fan més que lliscar el dit cap avall durant hores. O per a ser més exactes, comprant l’innecessari.
I això em porta a l’última cita que m’agradaria fer i és del gran escriptor Chuck Palahniuk, que en el seu llibre El club de la lluita, que després seria versionat en cinema en la pel·lícula homònima de l’any 1999, posava en boca del protagonista (Brad Pitt al film) una declaració d’intencions brutal:
“La publicitat ens fa desitjar cotxes i coses. Tenim ocupacions que odiem per comprar coses que no necessitem. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem sofert una gran guerra ni una depressió. La nostra guerra és la guerra espiritual, la nostra gran depressió és la nostra vida. Vam créixer amb la televisió que ens va fer creure que algun dia seríem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock, però no ho serem i a poc a poc ho entenem, la qual cosa fa que estiguem molt cabrejats.”
Molt es diu sobre que el coronavirus és una guerra, i potser és la guerra que ens toca viure com a generació, la qual no vam tenir ni nosaltres ni els nostres pares en més de 70 anys. No ho sé... el que sí sé és que –com diu Palahniuk– sembla ser una guerra espiritual. Una guerra amb els nostres propis dimonis, amb els quals hem de conviure (ara sí de manera fefaent) les 24 hores del dia. I encara que ens obstinem a anestesiar-nos fent soroll, segueixen aquí.
Tant de bo totes aquestes frases ens ajudin a il·luminar el camí i no ens calgui l’aparició d’una pel·lícula nova... d’aquí a vint anys.