En aquestes valls, com en molts altres indrets del món, ens hem inventat festes per deixar anar tot el que tenim a dins. La darrera va tenir lloc no fa gaire, just a principis d’aquesta setmana. Els participants, majoritàriament homes (i joves), equipats com autèntics gladiadors sobre vells automòbils, salten a la sorra, gas a fondo, per trinxar la màquina del contrari i poder sortir victoriosos de tal aventura. Comportaments propis del que dicta la nostra cultura sobre el que s’entén que ha de ser un home com cal: boig, sense por, competitiu, brut, canalla. Passatemps també molt emmarcats en la lògica del consum i no pas de l’estalvi. Usar i llançar. D’això se’n desprèn el poder. Maltractar la terra amb l’únic objectiu final de la destrucció. I el reconeixement al més vàndal, és clar que sí! Sovint ens convindria repassar les activitats d’oci que hem anat dissenyant al llarg dels anys, per destensar, diuen. Les celebracions que hem instaurat i que ja han esdevingut una tradició. I les hauríem de mirar amb ulls d’estranger. D’aquell que no sap de què va la història. Potser ens veuríem ridículs. Potser fins i tot ens avergonyiríem dels nostres comportaments. Perquè, per molt que diguin alguns, les persones som col·laboratives de mena. Som éssers socials, que ens caracteritzem per comportaments grupals. El que ens guia és l’instint de la vida i la creació i no pas el de la mort i la destrucció. Mostra d’això és que en la lluita per les misèries necessitem evadir-nos per tal d’acomplir-les.
