Arran de l’assassinat de George Floyd per part d’un policia de Minneapolis, als EUA, s’han multiplicat arreu del món les protestes contra el racisme inherent en moltes societats occidentals. Una de les conseqüències d’aquest esclat de manifestacions ha estat l’atac contra estàtues commemoratives de persones que haurien tingut un paper destacat en la història de l’esclavitud i del racisme. Així, a Barcelona alguns ciutadans i grups polítics han demanat la retirada immediata de l’estàtua de Colom, ja que, al seu entendre, és una icona de l’esclavisme a la ciutat. Aquesta mateixa situació s’ha viscut a altres llocs, on algunes estàtues han estat retirades mentre que d’altres han estat objecte de la ira dels manifestants.

Personalment, crec que intentar eliminar el nostre passat i la nostra història no ens farà ni menys racistes ni més bones persones, i que demandes d’aquestes característiques només demostren oportunisme polític, postureig i certa ignorància. Són una mostra clara d’anacronisme, de voler aplicar valors del present sobre realitats històriques del passat. Que a dia d’avui puguem considerar que l’arribada de Colom a Amèrica va suposar l’inici de la condemna a esclavitud de milions de persones no vol dir que hàgim de retirar un monument commemoratiu alçat fa més d’un segle, quan els valors socials no eren els mateixos que ara; un monument que ens narra la transformació barcelonina a la segona meitat del segle XIX. El que cal, justament, és reinterpretar aquests monuments i ser capaç d’explicar el context en què van ser alçats, adaptant el discurs als valors d’avui.
I és que si com a societat ens permetem d’aplicar un revisionisme històric basat en anacronismes, estem en risc d’haver d’oblidar tota la nostra història. Per desgràcia, el passat de la humanitat s’ha forjat sovint a través de conductes que molts de nosaltres reprovaríem, o d’accions que difícilment seríem capaços de dur a terme. La mateixa democràcia va néixer a França després de cruentes lluites i del pas per la guillotina d’unes quaranta mil persones. Hem de renunciar-hi perquè va néixer de mans tacades de sang? I què em dieu de l’art que ens arriba del passat? Els millors pintors de l’època moderna van passar per la cort espanyola, on pagaven les seves obres mestres amb els beneficis de l’esclavitud a les colònies. Quin dia dieu que hem d’anar a cremar Las Meninas de Velázquez? Fins i tot el mateix Valle de los Caídos franquista és un monument d’excepció per entendre l’Espanya feixista i mereix ser conservat i reinterpretat, fent que deixi de ser un lloc de culte i pelegrinatge de l’extrema dreta per esdevenir una mostra d’un període recent de la història espanyola.

Aquest revisionisme també ha existit a Andorra, però com acostuma a passar, de manera esbiaixada. Fa una dècada, quan Antoni Martí era cònsol escaldenc, l’avinguda Miquel Mateu es va passar a anomenar del Pont de la Tosca. Mateu fou un personatge clau de la història recent d’Andorra, i certament una persona vinculada estretament a Franco i a la dictadura, i ens agradi o no ambdues coses són certes. Curiosament, van condemnar Mateu, que va assegurar l’arribada d’aliments quan els andorrans es morien de gana, però van salvar Carlemany, un dels personatges més nostrats, ben recordat en l’himne del Principat i en una avinguda molt transitada.

Saben què va fer el seu fill Lluís el Piadós el primer dia que va posar els peus a Aquisgrà després de la mort del seu pare? Doncs netejar el palau de prostitutes, perquè n’estava ple. De fet, si haguéssim de posar un apel·latiu a Carlemany bé li podríem dir el Protector de meretrius o l’Incestuós. El segon apel·latiu està relacionat amb una política molt pròpia de la dinastia carolíngia: mantenir les germanes del monarca a la cort per evitar que es casessin i tinguessin hereus capaços de reclamar possibles drets al tron. Vaja, que era una manera d’assegurar els traspassos de poder i d’evitar així els conflictes successoris. I bé, totes aquestes germanes i parentes que rondaven per palau, doncs... Bé, ja s’ho poden imaginar.