“Junto al tiesto, en una copa de laca ornada con ibis de oro incrustado, incitaban a la gula manzanas frescas, medio coloradas, con la pelusilla de la fruta nueva y la sabrosa carne hinchada que toca el deseo”, escriu Rubén Darío al brevíssim relat titulat Naturaleza muerta. Doncs resulta que l’atractiu aspecte de les pomes, les peres i el raïm enganya, però cal llegir el conte sencer, per copsar l’enginyós engany. Igual que en la il·lusió d’altres impulsos intensos, en la intenció de pecar de gola ens guiem per les aparences, per la idea que ens en fem i per l’afecció desenfrenada a satisfer-nos ràpid, sense seny, potser sense sentir bé els sabors de les menges i les begudes que hem sedegat salivant, llaminers.
L’inici de la fi de les dietes estrictes és aquella excepció que es fa en algun àpat en el qual hom no resisteix a la temptació d’engolir en demesia substàncies sòlides, especialment si són poc saludables, i de beure més que una esponja, preferentment alcohols varis i refrescos amb sucres afegits i additius. “Un dia és un dia”, sol dir d’excusa l’individu propens a la mala vida que s’excedeix, que aprofita la primera ocasió de saltar-se un règim tirànic que regula quantitats, qualitat d’aliments a ingerir i periodicitat d’ingestió. Perquè la golafreria és plaer contra temprança: ens empassem viandes temiblement delicioses i compostos i variants de l’aigua clara tot ultrapassant la urgència natural de nodrir-nos i aplacar la set.
I és que no costa gaire perdonar-se, apetits equilibrats enllà, la debilitat de sucumbir a encants diabòlics que exciten el paladar i d’apagar la sequedat a la boca amb bevendes contràries al manteniment del tipus. La carn, sempre dèbil, amiga de greixos, sobretot els saturats, i enemiga de pesos ideals i dejunis forçats, a l’hora de sadollar-se tendeix a la desmesura, en aquesta necessitat ineludible, a omplir massa el pap de sòlids comestibles i de líquids potables. L’art culinari té un punt de pecaminós. I el procés selectiu del gormand passa per patir gana, bandejar nombrosos escrúpols, agafar-se al menjar ansiosament, menjar pels ulls, cobejar plats d’altri i desesperar-se esperant postres exquisides.
I segurament la plenitud s’aconsegueix a base de refinaments exclusius més que no pas a còpia de fartaneres o abstinències, però la fam implica el risc d’esdevenir vici de glotonia. Ara que, quan s’empara en la virtut de la sobrietat relativa, és un cant a la sensualitat abundant del cos i de l’ànima. Repassos que prometen ser suculents, aromes, textures, colors, formes seductores… conviden a convertir el desig en l’acció de gaudir d’un present assaonat amb delícies de la cuina i el celler bo i brandant la bandera d’una llibertat efectiva, commutant privacions de la frugalitat i la moderació per incitacions a l’hedonisme del gust. Posats a triar, és millor permetre’s el luxe de ser molt menjador que no pas llepafils.
