De gotes d’aigua es fan els rius

6 de maig del 2020, fa 35 anys justos nevava, ho sé perquè va néixer el meu germà Bernat, el menut de casa, i una cosa així no s’oblida; quan et venen a buscar a la classe amb onze anys i et diuen que has d’anar a recepció, i allà trobes la madre Tomasa i el teu pare fet un nus de nervis, embolicant-nos a mi i a ma germana amb la jaqueta, la cartera a la mà i cap a l’hospital a veure el nou vingut a la família.
Aquella Andorra era una altra, era l’Andorra dels 45.000 habitants, anhelada per alguns de manera utòpica, sabent que no s’hi pot tornar, i que no cal tornar-hi. Era l’Andorra preconstitucional. Com ha canviat tot plegat, cap a bé, segons el meu parer.
Abans del confinament, aquest diari, en la secció en què compara una fotografia antiga amb una de moderna feta des del mateix lloc, en publicava una feta des de l’entrada d’Andorra per l’avinguda Santa Coloma, just abans de la rotonda del centre hospitalari, i com diria un iaio, sector d’edat al qual m’apropo perillosament, tot això eren prats i bordes i cotxes atrotinats aparcats de qualsevol manera en un urbanisme una mica dubtós.
Una Andorra on el garatge Sucarana era el viver espontani de la música moderna, donant acolliment als grups de joves que volien fer anar els decibels una mica més enllà. L’època en què el Demi, el Migue Guerra i molts altres començaven a deixar-se veure amb els seus instruments i l’Albert Bartumeu, el Jan Cartes, el Paco Bogas, el Marc Dannau i l’Òscar Aznar van fer aquella gira parroquial amb la seva banda, QUATTRO, concepte poc treballat en els nostres temps, i que podria funcionar. El Comú d’Andorra organitzava el Sarau 85, una mostra de teatre i música de la qual els participants encara en parlen com un gran esdeveniment. El món cultural ja bullia i les institucions ja l’acompanyaven. Les beceroles de tot plegat.
Que curiós tenir nostàlgia d’un temps no viscut, no perquè no hagués nascut, sinó perquè per edat no em va tocar viure’l, però com que la gran majoria dels meus amics músics són d’aquesta generació, n’he sentit les batalletes tota la vida, gairebé com la mili del meu pare, de la qual n’he arribat a explicar anècdotes jo mateix.
I com que de gotes d’aigua es fan els rius, en un moment en què la cultura andorrana ho està passant malament, us demano que acompanyeu els músics del país en la seva creuada i que quan la situació es restableixi, que serà ben aviat, estigueu al seu costat en els concerts que us proposin o amb els discs que us ofereixin. Són grups del país, no obren cartells de grans festivals internacionals, no venen milers de discs, ni tenen milions d’escoltes a les xarxes ni surten al FAQS, però són els nostres grups, que lluiten cada dia per sobreviure en un món on tenir una bona promoció, com a eufemisme de tenir molt calé, és més important que tocar bé.
Sigui com sigui, per molts anys Bernat!